mardamunt

Un lector, i amic, em diu: Ara mateix he acabat el Nèmesi, el burot de Maià. Una de les característiques que des de fa temps valoro d’una narració és quan tot llegint sense adonar-te’n veus allò que estàs llegint com si es tractés d’una pel·lícula, o millor, que en “aquella sala entapissada de vellut, amb una marededeu dintre d’una fornícula que sembla que et vigili” ja hi has estat. He sentit aquesta sensació constantment mentre llegia el teu llibre. No el podia deixar.
El comentari, que agraeixo molt i molt, em du a reflexionar sobre el fet de llegir. Als que ens agrada, des de petits, que devorem lectures, des de fa anys i panys, estem avesats a imaginar els mons que ens descriuen els autors, a imaginar fins al punt de recrear-ho talment com si tinguéssim els personatges, les estances, els paisatges, a tocar. Llegir ajuda a ser creatius, a veure els fets des de diversos punts de vista, a tenir un concepte, sovint, heterodox sobre les filosofies i maneres de viure que ens vol imposar la societat. Ens fa rebels a l’ordre establert perquè ens indueix a pensar, a discutir, a no donar res per ver.
El comentari al meu llibre que m’ha enviat l’amic m’esperona a seguir escrivint com ho faig i amb el llenguatge que m’és propi. Seguiré

Una part de la novel·la NEMESI passa a Port de la Selva, nosaltres sempre hem dit “El Port”, potser perquè la meva mare i avis eren de la Selva de Mar, nom que també abreviem dient “La Selva”, així que quan parlo del Port no és per mi un genèric sinó un lloc on hi tinc excel·lents records. Encara que els Ferrerfàbrega venien de La Selva, han acabat quasi tots al Port, perquè hi ha més vida, perquè, a començaments dels anys cinquanta ja era una destinació turística, i han sabut fer les coses un xic més bé que altres localitats costaneres. És clar que el mèrit també es deu a l’orientació de cara a sol, a un desenvolupament urbanístic més regulat i a les connexions polítiques i culturals que han sabut cultivar. Jo parlo del moll de Reig, del moll de en Balleu, del cafè que van rebatejar “España” després de la guerra civil, de la pesca, dels llaguts, i de mil detalls on es veu el meu interès pel poble

El meu oncle Josep Maria, quan jo tenia encara no dotze anys hi tenia un bar: El Monterrey, que encara existeix i, a part feia de taxista, remenava amb el peix i el marisc, cuidava de l’olivar i la vinya, no parava mai. Era casat amb la Maria Dolors, filla del calafat Mallol, aquest feia uns llaguts preciosos, amb un disseny que, segurament, no havia canviat en centenars d’anys. Recordo vagament el taller on hi havia plantilles penjades a les parets per diferents mides de llaguts, on no hi havia ni una màquina, potser una universal, i tot, absolutament tot, es feia a mà. El matrimoni va tenir dos fills Josep Maria i Enric, que han continuat el negoci de les barques perquè no van voler saber res de res de bars i hostaleria ja de ben joves. El meu oncle es va traspassar el bar i va acabar amb una botiga de comestibles, més tard reconvertida quasi en xarcuteria.
Una de les coses de la que també parlo és la grua del port. Crec que no n’hi havia, segurament m’ho invento, però vaig pensar en les antigues grues de Renfe que hi havia a les estacions de mercaderies. Aquestes grues, mogudes a mà,   eren a pràcticament a totes les estacions de tren. Al ramal destinat a mercaderies hi havia un moll que quedava a l’alçada del vagó i la grua. Al port de Colera encara en van instal·lar una els anys vuitanta que feien servir per amarar barques o treure-les de l’aigua. Jo he suposat que al moll del Port fet durant la guerra també hi devia haver una grua, aquesta de la fotografia és de l’estació de Camporrobles, a prop d’Utiel,  hi podeu veure les cadenes en lloc de cable. Aquestes grues aprofitaven la desmultiplicació d’engranatges per enlairar més de cinc mil kg amb un sol home.

Just en començar a llegir NEMESI, el burot de Maià, el lector troba una referència als llençols de cànem. No sé si el lector ha tingut mai l’experiència a dormir a un llit proveït de llençols d’aquest tèxtil Afortunadament, això ha passat a la història.
Els llençols de cànem formaven part dels aixovars de les cases abans de l’expansió dels tèxtils de cotó a la primera meitat del segle XIX (Crec), junt amb els de lli es trobaven a tots els llits, als guarda-robes de les masies, les cases de pagès, les cases de poble, que són les que he conegut jo de petit. El teixit de cànem és tant vell com la història, potser fa més de tres mil anys que es fa servir, i a casa nostra segurament ho van portar els grecs o els romans. És una feina molt feixuga transformar els troncs de la planta cànnabis sativa en fibra tèxtil. Els llençols que jo he conegut, a Can Garús de Mas Vidal de Llers d’una qualitat més basta que els llençols de lli, potser eren adequats per l’estiu, però a l’hivern semblava que tinguessin la capacitat d’absorbir la humitat de tots els racons i, quan et posaves al llit, semblava que et quedessis mullat de cop, moll i fred, com que, a més a més, el teixit i la trama eren més bastes, la sensació, per mi, era prou desagradable.
A les cases que tenien un xic de recursos hi havia balseres de teixits de lli o de cànem per fer-ne coixineres, llençols, tovalloles o estovalles i, sovint, eren el resultat d’aixovars de núvia, acumulats de generacions. Jo recordo haver-ne vist a casa, a Cal Magre, o a Can Garús. 
Quan van ser substituïts per llençols de cotó, tota aquesta reserva va passar a ser feta servir de draps per la cuina, per treure la pols, en definitiva, a l’economia de l’aprofitament.

En el nostre cas el trobem aprofitat per tapar el cadàver d’en Diego al dipòsit de cadàvers de Figueres on el va a veure en Molins