mardamunt

Just en començar a llegir NEMESI, el burot de Maià, el lector troba una referència als llençols de cànem. No sé si el lector ha tingut mai l’experiència a dormir a un llit proveït de llençols d’aquest tèxtil Afortunadament, això ha passat a la història.
Els llençols de cànem formaven part dels aixovars de les cases abans de l’expansió dels tèxtils de cotó a la primera meitat del segle XIX (Crec), junt amb els de lli es trobaven a tots els llits, als guarda-robes de les masies, les cases de pagès, les cases de poble, que són les que he conegut jo de petit. El teixit de cànem és tant vell com la història, potser fa més de tres mil anys que es fa servir, i a casa nostra segurament ho van portar els grecs o els romans. És una feina molt feixuga transformar els troncs de la planta cànnabis sativa en fibra tèxtil. Els llençols que jo he conegut, a Can Garús de Mas Vidal de Llers d’una qualitat més basta que els llençols de lli, potser eren adequats per l’estiu, però a l’hivern semblava que tinguessin la capacitat d’absorbir la humitat de tots els racons i, quan et posaves al llit, semblava que et quedessis mullat de cop, moll i fred, com que, a més a més, el teixit i la trama eren més bastes, la sensació, per mi, era prou desagradable.
A les cases que tenien un xic de recursos hi havia balseres de teixits de lli o de cànem per fer-ne coixineres, llençols, tovalloles o estovalles i, sovint, eren el resultat d’aixovars de núvia, acumulats de generacions. Jo recordo haver-ne vist a casa, a Cal Magre, o a Can Garús. 
Quan van ser substituïts per llençols de cotó, tota aquesta reserva va passar a ser feta servir de draps per la cuina, per treure la pols, en definitiva, a l’economia de l’aprofitament.

En el nostre cas el trobem aprofitat per tapar el cadàver d’en Diego al dipòsit de cadàvers de Figueres on el va a veure en Molins