Un lector, i amic, em diu: Ara mateix he acabat el Nèmesi, el burot de Maià. Una de les característiques que des de fa temps valoro d’una narració és quan tot llegint sense adonar-te’n veus allò que estàs llegint com si es tractés d’una pel·lícula, o millor, que en “aquella sala entapissada de vellut, amb una marededeu dintre d’una fornícula que sembla que et vigili” ja hi has estat. He sentit aquesta sensació constantment mentre llegia el teu llibre. No el podia deixar.
El comentari, que agraeixo molt i molt, em du a reflexionar sobre el fet de llegir. Als que ens agrada, des de petits, que devorem lectures, des de fa anys i panys, estem avesats a imaginar els mons que ens descriuen els autors, a imaginar fins al punt de recrear-ho talment com si tinguéssim els personatges, les estances, els paisatges, a tocar. Llegir ajuda a ser creatius, a veure els fets des de diversos punts de vista, a tenir un concepte, sovint, heterodox sobre les filosofies i maneres de viure que ens vol imposar la societat. Ens fa rebels a l’ordre establert perquè ens indueix a pensar, a discutir, a no donar res per ver.
El comentari al meu llibre que m’ha enviat l’amic m’esperona a seguir escrivint com ho faig i amb el llenguatge que m’és propi. Seguiré
Archive for the ‘Nèmesi, el burot de Maià’ Category
Nèmesi i l’imaginari
Posted in Nèmesi, el burot de Maià on 21/02/2021| Leave a Comment »
Els meus llibres progressen adequadament
Posted in Llibre del peix, Nèmesi, el burot de Maià, Uncategorized on 13/02/2021| Leave a Comment »
He fet un recorregut per les llibreries on es venen els meus llibres NÈMESI, EL BUROT DE MAIÀ, i també EL MEU LLIBRE DEL PEIX, A pesar de la pandèmia, que les vendes a tots els sectors pateixen de valent, a poc a poc van sortint. Us recordo que ara, per ara, els podeu trobar a LA PLOMA, L’AUCA I BOOKMAN de Figueres, també a PUMAREDA de Llança.
Els que encara no els heu comprat ànims. Estic segur que tant als que els agrada la novel·la negra, com als cuinòfils, amants de la cuina del peix, en gaudireu.
Respecte a la novel·la que estic escrivint ja he arribat quasi al final del nus, Ara arriba el moment del desenllaç, em costarà, n’estic segur, massa trames encara obertes. És el que més em costa, encallat aquí hi puc passar uns mesos. Uff!
Port de la Selva
Posted in Nèmesi, el burot de Maià on 26/01/2021| Leave a Comment »
Una part de la novel·la NEMESI passa a Port de la Selva, nosaltres sempre hem dit “El Port”, potser perquè la meva mare i avis eren de la Selva de Mar, nom que també abreviem dient “La Selva”, així que quan parlo del Port no és per mi un genèric sinó un lloc on hi tinc excel·lents records. Encara que els Ferrerfàbrega venien de La Selva, han acabat quasi tots al Port, perquè hi ha més vida, perquè, a començaments dels anys cinquanta ja era una destinació turística, i han sabut fer les coses un xic més bé que altres localitats costaneres. És clar que el mèrit també es deu a l’orientació de cara a sol, a un desenvolupament urbanístic més regulat i a les connexions polítiques i culturals que han sabut cultivar. Jo parlo del moll de Reig, del moll de en Balleu, del cafè que van rebatejar “España” després de la guerra civil, de la pesca, dels llaguts, i de mil detalls on es veu el meu interès pel poble
El meu oncle Josep Maria, quan jo tenia encara no dotze anys hi tenia un bar: El Monterrey, que encara existeix i, a part feia de taxista, remenava amb el peix i el marisc, cuidava de l’olivar i la vinya, no parava mai. Era casat amb la Maria Dolors, filla del calafat Mallol, aquest feia uns llaguts preciosos, amb un disseny que, segurament, no havia canviat en centenars d’anys. Recordo vagament el taller on hi havia plantilles penjades a les parets per diferents mides de llaguts, on no hi havia ni una màquina, potser una universal, i tot, absolutament tot, es feia a mà. El matrimoni va tenir dos fills Josep Maria i Enric, que han continuat el negoci de les barques perquè no van voler saber res de res de bars i hostaleria ja de ben joves. El meu oncle es va traspassar el bar i va acabar amb una botiga de comestibles, més tard reconvertida quasi en xarcuteria.
Una de les coses de la que també parlo és la grua del port. Crec que no n’hi havia, segurament m’ho invento, però vaig pensar en les antigues grues de Renfe que hi havia a les estacions de mercaderies. Aquestes grues, mogudes a mà, eren a pràcticament a totes les estacions de tren. Al ramal destinat a mercaderies hi havia un moll que quedava a l’alçada del vagó i la grua. Al port de Colera encara en van instal·lar una els anys vuitanta que feien servir per amarar barques o treure-les de l’aigua. Jo he suposat que al moll del Port fet durant la guerra també hi devia haver una grua, aquesta de la fotografia és de l’estació de Camporrobles, a prop d’Utiel, hi podeu veure les cadenes en lloc de cable. Aquestes grues aprofitaven la desmultiplicació d’engranatges per enlairar més de cinc mil kg amb un sol home.
Can Puig d’Ollers
Posted in Nèmesi, el burot de Maià, tagged Cases pairals on 20/01/2021| Leave a Comment »
La casa pairal a Némesi
Can Puig d’Ollers. En primer lloc cal dir que aquesta nissaga, aquesta casa pairal és fruit de la meva imaginació. No és el reflex de cap casa en concret ni cap família que jo hagi conegut o que en sàpiga l’existència. I doncs? Diria que es tracta d’un “retallar i enganxar” Vas acumulant imatges d’aquí, d’allà, i quan escrius et van apareixent aquestes imatges com si fossin postals, algunes són de museus o cases museïtzades, altres són detalls que si he clissat d’algunes masies o cases senyorials. A la novel·la hi ha retalls de cases de Vilafant, de Beuda, de Garriguella, de Navata o de Torroella de Fluvià, etc. o de cases més senzilles com a Cal Magre de Llers, on vaig viure uns anys. Estic segur que al lector les meves descripcions els portaran records i també diria que seran molt diferents dels meus.
La virtut d’un text escrit és que permet que cada u es faci una imatge del que llegeix, i segur que seran diferents, influïdes per les vivències i records propis. És clar que quan escric passen per davant meu les imatges dels llocs que he conegut, suposo que a tothom li passa igual, i el tòpic de què a cada obra escrita hi ha molt de la biografia de qui ho escriu és ben cert.
No cal dir que, en triar la Catalunya humida per situar a Can Puig d’Ollers, vaig pensar en Can Noguer de Segueró. La vista de la casa, envoltada de boscos que van des de Beuda a les muntanyes que ens separen de la ratlla de França també va ser la inspiració d’una gran casa, d’una gran propietat rural, en la que els recursos que genera no provenen tant del cultiu de la terra sinó de l’explotació forestal. Ignoro si els recursos de la casa que vaig triar van en aquesta direcció. Sols aprofito la imatge de la casa. Les descripcions corresponents a l’entrada i les estances ja corresponen a altres llocs.
Els llençols de cànem
Posted in Nèmesi, el burot de Maià on 20/01/2021| Leave a Comment »
Just en començar a llegir NEMESI, el burot de Maià, el lector troba una referència als llençols de cànem. No sé si el lector ha tingut mai l’experiència a dormir a un llit proveït de llençols d’aquest tèxtil Afortunadament, això ha passat a la història.
Els llençols de cànem formaven part dels aixovars de les cases abans de l’expansió dels tèxtils de cotó a la primera meitat del segle XIX (Crec), junt amb els de lli es trobaven a tots els llits, als guarda-robes de les masies, les cases de pagès, les cases de poble, que són les que he conegut jo de petit. El teixit de cànem és tant vell com la història, potser fa més de tres mil anys que es fa servir, i a casa nostra segurament ho van portar els grecs o els romans. És una feina molt feixuga transformar els troncs de la planta cànnabis sativa en fibra tèxtil. Els llençols que jo he conegut, a Can Garús de Mas Vidal de Llers d’una qualitat més basta que els llençols de lli, potser eren adequats per l’estiu, però a l’hivern semblava que tinguessin la capacitat d’absorbir la humitat de tots els racons i, quan et posaves al llit, semblava que et quedessis mullat de cop, moll i fred, com que, a més a més, el teixit i la trama eren més bastes, la sensació, per mi, era prou desagradable.
A les cases que tenien un xic de recursos hi havia balseres de teixits de lli o de cànem per fer-ne coixineres, llençols, tovalloles o estovalles i, sovint, eren el resultat d’aixovars de núvia, acumulats de generacions. Jo recordo haver-ne vist a casa, a Cal Magre, o a Can Garús.
Quan van ser substituïts per llençols de cotó, tota aquesta reserva va passar a ser feta servir de draps per la cuina, per treure la pols, en definitiva, a l’economia de l’aprofitament.
En el nostre cas el trobem aprofitat per tapar el cadàver d’en Diego al dipòsit de cadàvers de Figueres on el va a veure en Molins
Contrabandistes i maquis
Posted in Nèmesi, el burot de Maià, tagged El maquis a la alta Garrotxa on 15/01/2021| Leave a Comment »
El recorregut que en Molins fa des d’Albanyà fins a Maià de Montcal disposa, ara d’una pista més o menys arreglada. A l’època que passa la novel·la la pista era un camí, en alguns llocs, difícil o impracticable, tan sols un corriol que calia conèixer bé si no volies anar a parar cap a Beuda en lloc de Maià, jo obvio aquestes dificultats i faig veure que era un camí, de carros, evidentment, però camí transitable a la fi. El que sí que és ben cert era la utilització d’aquest camí per tota mena de contrabandistes o de persones que feien l’estraperlo. Jo coneixia una senyora que sortint de sota el castell de Bellegarde, a França, arribava fins a Besalú en una nit, per dur pebre pels butifarrers. Pebre!, com ho veuen, pebre! Per fer les llonganisses, fuets, i altres embotits que es produïen a tota la comarca de la Garrotxa els calia pebre. I a aquest país, pretesament autosuficient no n’hi havia. El contraban de frontera dels anys 45 o 48 pal·liava l’escassetat de tota mena de productes, sempre que ho pogués pagar, és clar. La policia de fronteres, la guàrdia civil, no sols no feia cas de les quadrilles que es dedicaven a aquest tràfic, sinó que, a vegades, en participava dels beneficis, sobre tot cafè, tabac i coses així. Recordo una anècdota que em va explicar un amic sobre el contraban. Els guàrdies responsables del control del tràfic de tabac, acabaven comprant-lo a la botiga de queviures on es venia i no a l’estanc.
Nosaltres teníem una peça de terra plantada de vinya, on hi havia una barraca, bé, de fet dos, una d’elles consistia en una volta de canó, de rajoleta disposada en dues capes, que es recolzava en dues mitges parets fetes de pedra i calç. La barraca feia, aproximadament tres metres d’ample per cinc metres de fons, al fons hi havia una mena de menjadora per les mules que hi poguessin anar a llaurar. Seria l’any 54 o 55 quant, un dia vàrem anar a passeig fins allà, a veure si dos cirerers ja tenien cireres madures. A mi em va sorprendre que a la barraca hi hagués un jaç de palla neta i una lleixa amb sal oli, vinagre, com si algú hi hagués d’anar a viure. Ho vaig preguntar al meu pare
.– Papa com és que hi ha un jaç preparat, és que hi ha algú que viu aquí?
.– No fill, és perquè les persones que van caminant d’un lloc a altre trobin on poder descansar i dormir.
Qui feia servir la barraca? Anys més tard una persona del poble em va dir que els del maquis hi feien parada. Potser sí. El que és segur és que el meu pare sabia perfectament quin era el servei de la barraca. Mai va tancar la porta ni posar un cadenat ni res de res.
L’altra barraca, que encara hi és també, és de pedra seca, amb un sostre, al centre de la falsa cúpula que la cobreix de potser tres o tres metres i mig. Està molt malmesa i veurem si un dia la puc fer arreglar
Nèmesi
Posted in Nèmesi, el burot de Maià on 15/01/2021| Leave a Comment »
Amics, acabo de publicar el meu nou llibre Nèmesi, el burot de Maià. És un llibre de la saga de l’investigador Molins, el segon llibre, el primer va ser Cobdícia, Figueres 1943, un guàrdia civil desplaçat de la seva Mallorca natal a l’Empordà els anys 40 del segle 20, els anys de la postguerra civil i de la fi de la segona guerra mundial.
Jo volia escriure una novel·la negra, novel·la policíaca que passes a aquests anys i, és clar, no podia pas posar d’investigador a un mosso d’esquadra. El sistema policial i repressiu de la dictadura havia donat preeminència com a policia judicial a la Guàrdia Civil, cosa que encara dura.
Ara bé, en Molins, que així es diu el nostre protagonista és un home heterodox, és un home que fa el seu ofici tan bé com pot, que ha de trampejar als seus superiors i que el seu comportament i mode de vida ens ensenya un home corrent que li ha tocat viure.
Una època dramàtica per molts.
He volgut recrear els ambients, la manera de viure, totes aquelles coses que són al dia a dia i que configuren l’ambient on es desenvolupa la vida dels diferents ambients socials. La corrupció, no sols del règim, sinó de la societat civil és un dels trets més característics d’aquella època. La societat que va quedar després de la guerra civil és una societat estamordida, que viu amb la por al cos, però que al mateix temps fa aflorar tota mena de sentiments, d’ànsies, de lluites. Apareix, amb força, l’avarícia, la venjança, la ira, el despit, i també, és clar, l’amor, perquè a poc a poc es va creant una closca que repel·leix el perill i fa viure a les persones en petits mons desconnectats. L’egoisme triomfa, el jo i, molt enrere, enrere… els altres
Nèmesi, el burot de Maià
Aquesta nova novel·la del caporal Molins va resseguint els paisatges del nostre Empordà, a mesura que el desenvolupament de la trama ens porta de Figueres a Roses, o de Roses al Port de la Selva, o de Figueres a Moià.
El territori és tant ric en ambients i amb possibilitats d’ambientar vides tan diferents que no veig la necessitat de fer una novel·la de “lladres i civils” fora de la comarca. Ara en diuen novel·la negra, novel·la de crims que posen a primera plana les passions humanes i les injustícies socials.
L’hort de Can Puig d’Ollers
Posted in Nèmesi, el burot de Maià on 15/01/2021| Leave a Comment »
En la novel·la Némesi,el burot de Maià, faig una descripció de l’hort de Can Puig d’Ollers, evidentment aquesta és una pairalia figurada, he agafat elements d’aquí i d’allà per crear la imatge de la casa i quant a l’hort, sí que puc dir que m’he inspirat en el que hi havia a Cal Magre de Llers. Avui no sé pas si ha estat transformat, en part si, perquè s’hi han construït unes cases aparellades en un tros del dit hort. La part que vaig voler reproduir eren les canalitzacions internes d’aigua. Aquesta casa rebia, un cop a la setmana, aigua de la font de la Vilademont, aigua que es quedava a una sòlida bassa i d’on s’extreia per regar l’hort, ordenat en feixes per aprofitar els desnivells del terreny, feixes que tenien uns canals, ben petits, però ben fets de rajols posats de cantó, aquests canalets tenien, unes portetes per on es deixava enaiguar una petita part de la parcel·la. Amb poca feina es podia regar tot l’hort aprofitant l’aigua el màxim possible. Quan jo ho vaig conèixer, tenia cinc anys i hi vaig viure fins als 12 quan els pares ho varen vendre a la gent de Mas Mir. L’hort no es feia servir completament, a les feixes de dalt, les que quedaven quasi a l’altura del carrer, hi havia arbres fruiters, perers de diverses modalitats o varietats, i a terra si feia userda o semblant, no ho recordo gaire bé, però la part d’horta era on hi ha ara les cases aparellades.
Des de la finestra de la cuina es veien bé els fruiters i allà, a les branques és on paraven els ocells a l’hivern. La mare, amb una escopeta de calibre 9 d’un sol canó, en caçava algun, torts, guatlles, merles, que després desplomava i ens els menjaven ben fregits i cruixents. Tenia molta punteria la mare!
mardamunt 