mardamunt

Quant a la vora d’un camí, a la platja, a un prat veieu un munt de pedres curosament posades unes sobre els altres en un difícil equilibri pensareu que alguna persona ho ha fet amb una intenció, diguem-ne, religiosa o de culte a ves a saber què. Doncs ho encerteu, es tracta d’un HÖRGR, tot i que molts que ho fan no saben ni que és ni què significa. És un temple, sí, en versió minimalista, un temple als déus i deesses nòrdiques, de les cultures cèltiques i escandinaves. En versions més elaborades les trobem amb el nom de Cairn a Anglaterra, amb el nom d’Harrespil a la cultura vasca, o apachetas als Andes
Ara molta gent ho fa per mimetisme, sense saber gaire que signifiquen ni que volen dir. Si ho acceptem com a commemoració de lloc de trobada doncs potser tindria algun sentit, sense la consideració d’altar, sense contingut religiós, tan sols com a lloc que té un significat, despullat de sacralitat.
A la meva novel·la EL METGE DE VILA-SACRA hi trobareu també un significat. Descobriu-lo, demaneu el llibre a la vostra llibreria de confiança, distribuït per Nordest distribucions

Read Full Post »

Vaig enviar un relat al concurs de relats gastronòmics organitzats per La Vanguardia i la família Torres. No l’he pas guanyat. El deixo per si el voleu llegir.

Peix i marisc de casa nostra

Una de les coses que més em va costar en el meu matrimoni va ser aconseguir
que li agradessin les ostres crues. Va ser una batalla de llarga durada que si la
vaig guanyar va ser per la persistència per… com ho diria, per ser un pesat.
Cada cop que anàvem a la marisqueria jo insistia en les ostres crues, o les
cloïsses, o fins i tot els musclos. A ella li feia angúnia, fàstic no, perquè veia
com jo ho menjava, angúnia, segur, perquè veure com es mou la bèstia si li
tires suc de llimona, si t’ho penses bé, és clar que fa angúnia. Vàrem començar
per coure poc, com més es couen més durs queden. I amb aquest principi, al
final, ho vaig assolir, les cloïsses crues i les pardilles, que cap al sud de la Mar
d’Amunt en diuen pegellides, i els musclos, i les garotes, i…
També és cert que a ella les coses crues, en general, no li agradaven. Ella és
de terra endins i els únics mol·luscs que mengen a la seva terra, a vegades,
són els caragols, que si amb oli i vinagre, que si amb allioli, que si a la llauna,
que si a la brasa, però, vaja, una cosa insípida que si no hi poses all, pebre i
vinagre no té gust de res. Crus mai! Cuits! On vas a parar!
A mi, que m’ho menjo tot el que ve del mar no m’agraden gaire aquestes coses
de terra endins. És ben bé que tots plegats soms una colla de maniàtics i a
cada poble s’hi desenvolupa una tradició culinària o gastronòmica que als
locals els agrada i als forans, molts cops, ni fred ni calor.
Però sí que he de dir que els productes del mar tenen un gust més accentuat.
Comparin el gust d’un llobarro amb el d’una truita de riu. Res a veure, al
llobarro no cal embolcallar-lo de cansalada o de pernil ni fonyar-lo en salsa de
tomata i all i julivert. Al llobarro no li cal res de res. Fregit, al forn, papillota,

brasa, com vulguem, és bo i prou. O una sardina, o qualsevol altre peix petit,
feta a la brasa o fregida, menjada l’endemà per esmorzar amanida amb oli
d’oliva i vinagre de vi.
Preguntant a què és deguda aquesta diferència de sabors entre un animal que
viu dins l’aigua, dolça o la de mar. Un biòleg va dir-me que com més salada és
l’aigua que rodeja al mol·lusc o al peix, per compensar la pressió osmòtica
entre el medi aquós que el rodeja i el medi aquós intern, l’animal es veu obligat
a desenvolupar una colla d’aminoàcids que impedeixin que el seu cos es
dissolgui, literalment, en el medi. És difícil d’explicar, però aquests aminoàcids
són els responsables dels sabors, de les olors, de les sensacions gustatives i
olfactives que s’abraonen a la nostra boca i nas quan mengem ostres, musclos,
franquets, cananes o orades. I no sols el marisc, també amb els peixos passa
exactament igual. Uns rogers, de roca, fregits quasi de viu en viu! O la sardina
al “ espetón” de Màlaga i la costa de llevant andalusa!
A casa nostra, la meva mare, l’àvia, els parents, tots de la vora del mar, sempre
han assegurat que com els productes de la mar Mediterrània no hi ha res, que
no és comparable una gamba de Palamós amb una gamba de l’Atlàntic-sud, o
una ostra de l’estany de Tau amb una d’Arcachon. Al Cap de Creus, solíem
anar a buscar ostres enganxades a les roques, ostres que ens deien s’havien
escapat de la costa francesa i, dutes pels corrents marines o per la tramuntana,
les llavors acabaven ancorades, sòlidament a les roques del Cap de Creus. De
fet, jo n’he trobat a tota la Mar d’Amunt. Des de Portbou a Cadaqués i les
menjàvem tot just arrancades del seu suport, una darrere l’altra. Ara ja no, el
Cap de Creus és reserva natural i no s’hi pot pescar o collir res. Ho entenc i

lamento la pèrdua. També he de dir, però que com el lluç de palangre del
Cantàbric no l’he menjat mai aquí. Les coses com són.
Deia que els productes de la Mediterrània, mar més salat, eren més gustosos,
quasi segur, també solen ser més petits. Com més calenta és l’aigua menys
oxigen dissolt té i, per tant, les criatures que hi viuen seran més petites,
creixeran menys. Potser sí, però més saboroses. Al final també la meva dona
diu el mateix i encara que és de terra endins es va acostumant als aires
marítims. Els posaré un altre exemple. Mengin una caldereta de llagosta a
Menorca i una altra al Carib, cuinades amb els mateixos elements o ingredients
i el mateix procediment. Ja m’ho diran.
O un llamàntol blau de Cadaqués i un d’Escòcia o de la mar cantàbrica.
Recordo haver-ne menjat un a Laredo i no tenia gust de res. Quina cosa més
insípida! O veuen? Excuso dir que segons com, estic molt equivocat i que tot
depèn del cuiner. Potser sí. O només són manies meves. Potser sí.
Una altra característica dels mol·luscs, quan els cuinem, és que tenen alguns
components sulfurosos. Per tant, els va bé la llet, si afegim llet, nata, mantega o
qualsevol producte làctic a la cocció s’intensifiquen els sabors. Provin pasta
fresca amb marisc i acabin la salsa amb crema de llet o nata de cuinar. Ja
repetiran!
O si no volen posar nata a un plat de pasta, alguns ho consideren un sacrilegi!,
provin de fer una velouté de caps de gamba fregits amb mantega, una mica de
farina i brou de peix. Després ho passen tot pel colador xinès i ja tenen la
velouté. La mantega aporta aquest component làctic que els deia i els caps i
closques de gamba vermella de Llançà faran la resta.

Un plat que faig sovint és bledes amb gambes, tot barrejat amb la velouté que
els deia. Ho poden completar gratinant al forn. (formatge, més làctics!).
Si els he convençut bon profit!

Read Full Post »

 Ahir, amb tot l’enrenou del cas Rubiales em va venir al cap un comentari meu sobre l’obra de teatre d’Ibsen,” la casa de nines” després d’una lliçó magistral de Mirta Casacuberta.

 Deies el dimarts que Nora representa “el segon naixement” de la persona, una expressió que ja ens vas explicar a l’anterior novel·la de Tolstoi. I a mi és la qüestió que més m’ha fet pensar. Ibsen, crec jo, ens basteix un entramat, una bastida, per sostenir la idea que ens expressa al final de l’obra. Un muntatge per arribar a poder-nos fer reflexionar sobre la llibertat de la dona.  Nora, en tant que dona, desconeix les lleis, els subtils mecanismes de govern de la societat patriarcal, pateix la falta de formació i és víctima del seu destí: Casar-se i tenir fills. El seu marit, en el desig i en la continuïtat del llinatge no és gaire diferent d’un animal salvatge pel que fa als interessos que el mouen a casar-se. De fet, aquesta societat patriarcal els drets de la dona són menystinguts i, sovint, oblidats. És la societat que ha llegit Anna Karènina que, posada en el límit de l’obediència al marit i l’amor a un altre, opta pel suïcidi. No sap afrontar una altra resposta perquè la societat no l’acceptaria.

Nora no, la resposta de Nora és la llibertat, com vas dir, no sap encara on anirà, tampoc ho sap l’espectador del drama, però Ibsen obre una porta a la transformació de la societat.

bsen, dramaturg fortament interessat en els problemes socials i polítics de la seva època, no va voler desaprofitar l’enrenou creat, a la societat on viu, per tota una rècula d’esdeveniments que succeeixen arreu. L’alliberament de la dona ja comença el 1791 quan Olimpia de Gouges publica ” La declaració dels drets de la dona i la ciutadana”. Més tard Stuart Mill defensa, el 1867 el sufragi femení i, per tant, s’inicia el moviment sufragista. Rebla el clau amb “L’esclavitud de les dones” el 1869.

A Itàlia, en els moments de l’estada d’Ibsen Anna Maria Mozzoni traduiex “L’esclavitud de les dones”, el 1877 participa en el congrés de Ginebre sobre la alliberació de la dona i col·labora en la publicació periódica “La Donna” amb ressenyes sobre el Congrés de la dona que es celebra a París amb motiu de l’exposició universal de 1878. A aquest moviment s’apunten tota mena d’artistes, masculins i femenins com per exemple Mari Cassat retratant la dona llegint el diari (Le Figaro, sembla) en un simbolisme sobre el canvi del paper femení a la societat.

Per tant, “La modernitat”, “L’avantguarda”, és justament el que hi ha a darrere “La casa de nines”.  Ibsen no fa més que sumar-se als corrents de la intel·liguèntsia, a les posicions de la intel·lectualitat. Com ja va fer a “l’Enemic del poble” Ibsen fa enfrontar l’espectador amb la realitat social, amb el pensament modern.

Mireu doncs si bé de lluny tot plegat i lo poc que ens hem mogut a aquest cony de país

Read Full Post »

Amics, m’he adonat que el meu Instagram ( ferrerfabrega) és un galimaties, un popurri, un niu de puputs com diria la meva mare (es veu que als nius de puputs si troba de tot l’imaginable, un xic com el de les garses, que tot allò que és brillant ho van duent al niu. Doncs això, la meva pàgina d’Instagram feta un niu de puputs. Calia posar una mica d’ordre així que he optat per crear una pàgina per cada tema:

Escrits, llibres, contes, tot el relacionat amb la meva activitat d’escriptura.

https://l.facebook.com/l.php?u=https%3A%2F%2Finstagram.com%2Foctavi_wraiter%3Figshid%3DOGQ5ZDc2ODk2ZA%253D%253D%26fbclid%3DIwAR2FXZEtZEUfEIHeSyS-vabLXItbgsqHIlw-v3FNz3nEQV67bkP1ku1yQYI&h=AT2zlMHj8oUa3g04judHklQok9_HUzNhT6gGwUL3rFJrdnl2bD3xh0o7RX7KXFxjheILxPsezjabhqOakO7H7-O5Wni84dDzCtYe2qXGdB8e4OQhcYhcTkjh0jXt2YsavA&tn=-UK-R&c[0]=AT2_EH1xHFJX01ahHan3HTMWC6HmHtwvTtP4Z_gxXfGCjpZsSMtXy4BlI1fzbY2K1w1rg3yMtpu7BtAmcYdFThhe_ZW5UUOSJRnMCK0VZEIJ514M4xw85YuWz2nxCreE3G_E09D9oPoqB7rfVmTJ2RUVCLRgfqRJ1P8KWpumYHTrVAo

Una altra pàgina que parla de les activitats artístiques (pintura, dibuix, etc.)

Una tercera que encara no he posat en marxa on recolliré les activitats gastronòmiques.

Aquestes dues últimes no tenen res a veure amb la finalitat d’aquest blog, però ho explico per si seguiu les meves activitats diferents de les d’escriure.

Read Full Post »

Sempre amb passa el mateix. Em distrec amb les feines que faig (segurament soc curt de feina que deien abans d’aquells que no es treien la feina dels dits). I oblido el blog, el seu manteniment i anar escrivint coses sobre el que faig i el que escric. 

Vaig responsabilitzar-me de la publicació del recull de FIGUERES DE POR i entre la junta dels amics del castell de Sant Ferran i l’editorial que ho imprimirà deunidó la feineta. Però va tirant endavant.

Va ser a conseqüència d’aquesta trobada on s’han recollit els relats dels escriptors que hi van participar, que s’ha creat CREALIT, un lloc de trobada pels lletraferits de l’Empordà, lletraferits que escriguin, és clar, sigui poesia, novel·la, conte, còmic o el que sigui amb la condició que sigui literatura.

CREALIT, entre moltes altres coses pretén difondre l’important, per la persona, que és llegir, imaginar altres situacions i o altres mons, la setmana passada es va fer l’acció REGALEM PARAULES a Figueres, que va tenir prou èxit i que en podeu trobar referències als medis locals.

Mentre es va fent tot això llegim, horroritzats, que baixa la comprensió lectora dels estudiants, i DELS MESTRES!!!, I l’estadística ens diu que els docents llegeixen poc. Mare de Déu!

A còpia de llegir relats vaig començar a finals de maig una col·lecció de contes curts, n’he fet uns quarantena fins a final de juliol, que he donat a llegir, un cada dia, a amics.  Els lectors, els que ho volen, reben cada dia un conte via whatsapp, repeteixo durant quaranta dies. L’acollida ha estat molt bona, amb un excel·lent feedback. Havia demanat que puntuessin d’1 al 5 cada relat i he obtingut una informació que és molt útil, per mi, sobre els temes tractats, l’estil, etc. El recull m’ha servit també per participar en concursos literaris de reculls de contes i l’objectiu final, serà publicar-ho en forma de llibre.

Ja explicaré el resultat.

Read Full Post »

Ahir vaig presentar la novel·la ORFES a la biblioteca de Castelló d’Empúries, i demà, dia 10 febrer el mateix a Vilajuïga. A veure si us animeu a venir!

Amics: Avui he carregat a la pàgina Novel·les per capítols, el segon de l’obra COBDÍCIA. Espero que agradi i tingui l’acceptació que va tenir el primer capítol.

Read Full Post »

Aquests dies passats he presentat la meva novel·la ORFES a Figueres, a la biblioteca, ha fet la presentació Alfons Romero que, com sempre, ha situat l’acció en el context històric, els anys quaranta del segle XX, en plena postguerra.

El fet serveix per acostar-me als lectors, per escoltar les crítiques que poden fer els lectors i, és clar, recollir tots els suggeriments per a futures obres.  Vull donar les gràcies des d’aquest blog a la directora de la biblioteca que m’informa que els meus llibres anteriors tenen bona acollida i es presten regularment. I jo, no cal que ho digui, quedo molt satisfet amb l’ego ben farcit.

Bromes al marge, sí que he de reconèixer l’esforç pel reconeixement de la literatura local que fa la institució.

Els escriptors petits, que no tenim una editorial al darrere que es cuidi de la promoció, les presentacions, la presencia a medis, etc., tenim una doble feina: escriure i després fer saber el que hem escrit. I, en el meu cas, l’esforç mental que representa aquesta feina no pròpiament literària m’arriba a cansar. 

Però que hi puc fer? O, dit d’una altra forma: Què faig malament?

Read Full Post »

Read Full Post »

Bruixes a Llers

He escrit una novel·la, una nova, ambientada també a la segona meitat del segle XVII, descriu l’obra un suposat judici sobre bruixes que passa al poble de Llers, aquests processos, al nostre país, s’acaben aproximadament als anys quaranta d’aquell segle, processos que es desenvolupen sobretot als comtats que des del tractat dels Pirineus seran transferits a l’estat francès.

La novel·la explica els antecedents i els seus protagonistes que, sovint, tal com era als processos reals, es mouen per enveges, supersticions, falses creences i una justícia local, una justícia lligada a les jurisdiccions dels senyors reals de les terres i els pobles.

He buscat informació sobre aquesta mena de processos, com s’articulaven les acusacions, les seves causes, l’opinió de les persones i la posició de l’Església. I cal dir que des de la primera meitat del segle XVI, l’església i el seu braç la Inquisició, defineixen a les bruixes com inexistents, producte de la imaginació, de la manca de cultura, de la superstició i de les barreges al·lucinògenes que abundaven.

L’Església, al segle on ocorren els fets, en molts casos reclama el seu dret a modificar i, sovint, anul·lar, les condemnes de la justícia local. Per manca de proves i per l’opinió, ja manifestada de no concedir a l’existència de bruixes la menor credibilitat. Hi ha molts processos, com el que jo utilitzo, al llarg de la geografia hispana i no es diferencien gaire, gens diria, els uns dels altres.

La novel·la la protagonitzen dos personatges que apareixen en els meus arxius familiars de la casa Can Garús. En Joan Dalmau i el seu mestre Ramon Boix.

Per ara la guardo al calaix, com altres, esperant que algun dia aparegui algú que la vulgui editar.

Read Full Post »

 Ahir vam provar de fer la presentació del meu llibre LA FARINERA a l’eco-museu “la farinera de Castelló d’Empúries”. No va anar bé per la falta d’assistència de gent. El museu va triar el dia del Carme a quarts de set de la tarda i a més a més la promoció no va ser gaire reeixida. Ho provàrem ja passat l’estiu en un altre lloc del mateix Castelló.

La presentació, des d’un punt de vista literari l’havia de fer Sebastià Roig que s’ho va preparar a fons. Ho prova la seva preparada intervenció que m’ha permès posar-la a aquest blog, perquè m’agrada el que diu i ho diu molt bé. 

Abans de començar, m’agradaria donar les gràcies als responsables de l’Ecomuseu-Farinera per acollir-nos. Un espai que és el millor lloc del món per presentar una novel·la titulada “La farinera”. Una novel·la de sang i fetge -o, més ben dit, de sang i blat- escrita per l’Octavi Dalmau, al qual li agraeixo la seva confiança a l’hora de demanar-me que li presenti.

Això ho faig amb molt de gust, amb molt de respecte i amb molt de convenciment. I, sobretot, des d’un punt de l’espai i el temps molts diferents dels d’on l’Octavi i jo ens vam conèixer.

Si no m’equivoco, la tardor del 2015, l’Octavi va matricular-se a l’Aula d’Escriptura, de l’Escola Municipal d’Humanitats de Girona. I va tenir la sort, o la dissort, que jo fos un dels professors que l’havia d’ensinistrar en les bones arts d’escriure històries.

Us puc confessar que m’agradava molt fer aquesta feina, tot i que jo no era cap teòric brillant del tema; ans al contrari… Això d’escriure, ho havia fet seguint la meva intuïció i a les palpentes. No tenia titulació de cap mena, però comptava amb força anys dedicats al periodisme. Havia publicat uns quants llibres. I aquesta trajectòria havia semblat idònia als responsables de l’Aula, que em van demanar d’impartir les classes.

Fins aleshores, jo no havia donat mai cap classe. I, és clar, mentre ho feia, no podia evitar que la síndrome de l’impostor em sacsegés l’espinada. Sobretot, tenint en compte que a l’elenc docent hi havia autores i autors altament qualificats. Començant pel director i creador de l’aula, en Vicenç Pagès, el millor novel·lista, crític i teòric literari de la meva generació. I en qui, jo i molts d’altres, ens hem emmirallat sovint.

Per descomptat, el compromís d’en Vicenç amb l’Aula era total. Volia que la gent fos conscient que, si treballaven, acabarien millorant els textos que escrivien. No es tractava de fer de cada alumne un Ken Follett o una Margaret Atwood, un Sergi Pàmies o una Mercè Rodoreda. Es tractava de donar-los orientacions, eines i fer-los veure que la seva il·lusió de crear històries, poemes, contes no era cap bogeria. I que se’n podien sortir, però que el procés no era gratis, ni màgic, ni instantani.

A les aules de la Mercè, hi havia un ambient molt sa.  Jo em trobava amb uns alumnes intel·ligents, decidits, amb un gran potencial i, tot sovint, amb unes ganes infinites de publicar. La forquilla d’edats era molt diversa: entre els 20 i els 70 anys. I, sent sincer, una bona colla tenien un domini de la llengua, una imaginació i unes lectures infinitament superiors a les del seu professor, l’aquí present, que sovint quedava admirat de les solucions amb què resolien els exercicis que els proposava.

L’Octavi era un d’aquests alumnes. Va arribar a l’Aula podrit de lectures i ja estava una mica de tornada. Era sorneguer, ràpid i divertit. I tenia un punt d’escepticisme just. Allò de: “Sí, sí… Tu ves dient, que jo ja faré la meva”.

A l’Octavi, deixeu-m’ho dir, jo no li podia ensenyar gairebé res. Estava molt convençut del seu camí. I era evident que escriuria. O potser, aleshores, ja havia començat a crear aquestes novel·les que ha anat publicant.

L’Octavi tenia moltes aptituds indispensables per a qualsevol persona que vulgui ser novel·lista: persistència, tossuderia, determinació, capacitat d’autocrítica. Al mateix temps, quina gran sort!, disposava de tot el temps del món per escriure, que era el que no tenien la majoria dels alumnes que m’envoltaven.

Aquest temps lliure, ja ho sabeu, el nostre home l’ha aprofitat al màxim. Perquè, tot i confessar-se anàrquic i autàrquic, ara mateix pot presumir d’haver creat una sèrie heterodoxa de novel·la negra, ambientada a l’Alt Empordà durant la postguerra.

Això sí; a l’hora de fer novel·la negra -de regust ultra local-, el recurs més fàcil del món potser hauria estat inventar-se l’enèsima història sobre un robatori al Museu Dalí. O sobre el cultiu de maria, amb zulos soterrats en un camp de Vilafant. O sobre bandes rivals disparant-se trets a l’Avinguda Vilallonga. Tot això hauria estat d’una proximitat terrible per als lectors del país, és veritat.

Però l’Octavi aspira a ser contemporani d’una altra manera. Vol engrossir les files d’una fauna literària diferent, molt respectable i molt honorable.

A què aspira L’Octavi? A fer reviure, a través del llenguatge, un món que ha desaparegut. Un món que és molt poc conegut pels empordanesos; sobretot per les generacions més joves.

I aquest és el seu segell identitari, el seu cop d’enginy, el tret visionari que el singularitzen a ell i als seus llibres: aquesta voluntat de recrear un temps que, abans de les seves novel·les, no existia des d’un punt de vista literari.

El que està fent és una feina de pioner. Ha començat a desbrossar un camí inèdit; ens l’assenyala, per indicar-nos que val la pena mirar-lo i conèixer-lo. Per això mateix, no m’estranyaria gens que, d’aquí uns quants anys, altres veus narratives es decideixin a ambientar ficcions policials en aquest mateix període. Perquè, a l’Empordà dels anys quaranta i cinquanta, encara hi ha moltes històries que mereixen ser explicades.

 “La farinera” és una d’aquestes històries possibles. De fet, aquest és el quart volum d’una sèrie protagonitzada per l’excarabiner Ramon Molins Castanyer. Molins és caporal de la guàrdia civil de Figueres, on treballa adscrit a la investigació de delictes econòmics.

¿Com és que a l’Octavi, se li va acudir triar un guàrdia civil de protagonista? Ell ho argumenta així: “Jo volia escriure novel·la policíaca ambientada als anys quaranta. No podia pas posar ni un detectiu privat -no n’hi havia- ni un mosso d’esquadra -tampoc n’hi havia-. Em quedava doncs la Policia i la Guàrdia Civil. I vaig triar fer protagonista al caporal Molins, en record d’un membre del cos amic del meu pare”.

Aquesta decisió –“Mira, puc reaprofitar el guàrdia civil aquell”-, és un bon exemple de com funciona el cap d’un narrador. D’aquestes associacions d’idees esbojarrades que tens, que són com l’espurna inicial del big bang: una ocurrència inesperada, que va creixent, s’expandeix sense control, agafa cos i acaba produint una història de dues-centes pàgines.

Suposo que en els trets de personalitat del caporal Molins, i en les seves maneres de fer -i en els de la seva dona, l’Agneta Bonsoms-, hi deuen confluir els trets físics, psicològics i anècdotes d’uns quants homes i dones que l’Octavi té o haurà tingut a prop.

I si no ha estat així, aquests trets se’ls haurà inventat, però sense perdre de vista el personal que té al voltant. Copsant-ne els moviments, els comportaments, les accions, les reaccions… Espigolant-ne frases i expressions. Després, tots aquests materials, els filtrarà pel seu tamís creatiu, els reordenarà, els modificarà i ens els servirà a través de la textura argilosa de les paraules.

El mateix podem dir de les ficcions que recrea: són una barreja de records i vivències personals, de fets històrics, d’elements que ha anat recollint mentre investiga i d’unes quantes invencions descarades. Amb tots aquests vímets, i amb algun altre que ell ens explicarà, l’Octavi s’ha tret de la màniga l’univers del caporal Molins.

L’inici d’aquesta saga, com sabeu, va començar el 2017, amb la novel·la “Cobdícia: Figueres 1943”. En aquest bateig de foc, Molins investiga l’accident d’un avió estavellat a la muntanya del Pení. La trama inclou els tripijocs del cònsol alemany, a Figueres, i la família d’un banquer local, que fa negocis amb l’alemanya nazi.

El segon cas de Molins veu la llum el 2020. Títol? “Nèmesi. El burot de Maià”. Som el 1945 i el caporal va al darrere d’uns assassins, cosa que l’obligarà a moure’s pels paratges de les Garrotxes de l’Empordà, Portbou i Cadaqués.

Molins reapareix el 2021, amb “El brigada de l’Hotel Florida”. Aquí els morts seran traficants i col·leccionistes d’art, relacionats amb el tràfic de monedes i obres artístiques, que van robar soldats alemanys i espanyols durant la Segona Guerra Mundial.  

Finalment, aquest any, ens ha arribat “La farinera”, el nou cas protagonitzat pel caporal. Per disfrutar-lo, no cal haver-vos llegit les tres obres anteriors, perquè funciona de manera independent. El seu fil narratiu es pot seguir molt bé. I si hi ha alguna referència a algun dels títols anteriors, la dada s’aclareix als lectors amb un peu de pàgina.  

El més lògic, és clar, és començar la lectura per “Cobdícia” i anar fent… Però també pots dir: “Saps què?, ara tinc ganes d’agafar “La farinera” i després buscaré les altres…” Collonut. No passa res. I això, la veritat, ho hem fet una mica tots… Quan era adolescent i em llegia les obres d’Agatha Christie, no em dedicava a triar les novel·les seguint l’ordre cronològic.

Ja hem dit que Ramon Molins, es basa, de retruc, en un senyor que era mallorquí. Això li permet parlar en català sense cap problema. I com que se’ns diu que la seva família té un mas a la serra de Tramuntana, i que ve de pagès, el seu tarannà i la seva visió del món s’acostarà als dels empordanesos amb els quals conviu.

Molins viu al carrer Requesens de Figueres, passat el pas a nivell de l’Avinguda Vilallonga. Quan surt de la caserna, situada al carrer Nou, per tornar a casa, en comptes de baixar pel carrer Sant Llàtzer i la plaça de l’estació, li agrada arribar-se fins a la plaça de l’Ajuntament -sobretot si es dijous, dia de mercat-, i després baixa pel carrer Peralada i continua fins a la Plaça de la Palmera i la Plaça del gra. És un flâneur, al qual li agrada empeltar-se del bullici, del festival sensorial de colors, olors i moviment que es concentra pels carrers.

Durant aquestes rondes, Molins es dedica a deduir a quin grup social pertanyen les dones que compren. Escoltem com ho fa: “Quan una noia o senyora seguia vàries parades sense decidir-se, demanant el preu, segur que li calia mirar prim, assegurar-se que els migrats ingressos li arribarien a finals del mes o de la setmana. En canvi, aquelles persones que anaven directes a una parada i compraven el primer que els donaven, o bé que ja tenien els productes reservats, segur que eren mestresses de casa o bé minyones que no regatejaven res, i també mestresses de botigues que tancaven a la una del migdia”.

Malgrat els seus intents de ser un figuerenc més, de confondre’s entre la massa que formigueja pels mercats, Molins sap que, en el fons, no podrà formar mai part de la població que investiga. En un moment determinat, ens confessarà: “Veig com ens mira la gent, com tracten la meva dona al mercat, som ciutadans d’una altra categoria. Ens respecten perquè els fem por, però res més que por i, és clar, la por no és bona per començar una amistat”.

És clar… És que per molt civilitzat que vulgui ser, el cos militar on treballa no es distingia precisament per la seva civilització. I encara que Molins parli en català, els seus companys reals -els del lema “Todo por la patria”-, van excel·lir a bastament en la repressió de la nostra llengua i la població del país.

Tot aquest background, sens dubte, pot provocar un efecte d’estranyament inicial en alguns lectors. Ara bé; un cop assumeixes que el personatge és com l’autor ha decidit que sigui, i no com tu voldries que fos, la història funciona.  

No he sabut trobar girs mallorquins en la llengua de Molins, cosa que és bona (i ho dic com a autor d’una novel·la protagonitzada per valencians siderals, que parlen català estàndard empeltat d’empordanès). En la llengua de “La farinera” més aviat hi he trobat expressions populars i nostrades, algunes de les quals havia escoltat de jove en veu d’avis i d’àvies.

Això és un bon truc. Perquè aquests tons de color contribueixen a ressuscitar la il·lusió d’un lloc i un moment. D’aquest estiu de 1949. D’aquesta capital de comarca i dels poblets dels voltants. D’aquesta Figueres que tenia a Joan Bonaterra Matas d’alcalde. D’alcalde que presidia la comissió gestora municipal, nomenada pel Govern Civil de Girona.

A la Figueres novel·lada per l’Octavi, l’alcalde forma part del consell d’administració de la farinera del títol. Això vol dir que, en aquells temps de racionament d’aliments, l’home està implicat en el tràfic de farina que es perd i se’n va de pet al mercat negre.

Desconec si aquest va ser el cas de Joan Bonaterra. Ara bé, durant el primer franquisme, s’havien produït casos similars, on l’autoritat competent estirava les competències fins on li semblaven. Va ser el cas de Paulino Coll i Massaguer, governador civil de Girona entre 1939 i 1942. Coll va acabar rellevat del càrrec per temes relacionats amb l’estraperlo.

Com que l’Octavi vol mostrar-nos com era la vida quotidiana de la gent normal i corrent, que mirava de fer la viu-viu sota el jou dels vencedors de la Guerra Civil, no ens ha d’estranyar trobar-nos a la Farinera un paisatge humà gris i un pèl primari, per on campen la corrupció política, l’estafa alimentària, l’evasió de capitals i els tripijocs bancaris. En realitat, tot això forma part de l’ADN característic del gènere de la novel·la negra: fer desfilar davant els nostres ulls una societat en plena descomposició ètica.

Alguns potser podrien establir alguns paral·lelismes, una mica a l’engròs, entre l’època de La farinera i la de la nostra democràcia plena. Podríem equiparar els sistemes de vigilància del gran germà franquista amb els de Pegasus i Villarejo; l’adquisició de farineres pels bancs amb les d’immobles hipotecats; els tripijocs de l’estraperlo amb l’economia submergida i els fraus generalitzats a Hisenda… Potser no hi ha res de nou o de tan diferent sota el sol.

Sigui un sol nou o diferent, a “La farinera” Molins i el seu ajudant, Mateo, hauran d’esbrinar què ha passat amb Martí Aubert Serra; un empresari figuerenc, propietari de la farinera La Templanza, que ha aparegut mort, cosit a ganivetades.

Mentre ho investiguen, la parella es trobarà un nou enigma: en un mas enrunat, a cavall de Llers i Pont de Molins, hi apareix un segon cadàver: el de Biel Fortuny. Els investigadors hauran d’estirar fils, per descobrir si Fortuny té alguna relació amb Martí Aubert.

Biel Fortuny és un petit empresari. A Figueres, dirigeix una fàbrica de canelons, fideus, macarrons i pastes anomenada La Paciencia.

Aquest subjecte, l’Octavi ens el descriu així: “[és] un home baixet i grassonet, amb els pantalons cordats per xota la panxa. Feia la impressió que se’ls cordava a sota mamelles i, per tant, encara aparentava ser més baixet. Amb el cap sense gaire cabell, als seus quaranta anys, la cara arrodonida amb taques porpra a les galtes i a la punta del nas”.

La pinta desagradable del senyor Fortuny és un reflex del fàstic que fa l’interior del seu negoci. Si algun figuerenc va arribar a consumir alguna de les pastes que es feien allà dins, li devien fer una rentada d’estómac instantània. Perquè qualsevol autoritat alimentària li hauria precintat aquell xiringuito vomitiu.

I ja que parlem de pastes i farines, deixeu-me dir que, en aquest llibre, hi trobareu uns quants elements gastronòmics més. S’hi recupera, per exemple, la figura d’un cuiner, d’origen italià, que es deia Josep Rondissoni. Des del 1920, Rondissoni havia estat professor de cuina a l’Institut de Cultura de la Dona; i va publicar manuals d’aquelles classes. Això el van convertir en el divulgador de l’alta cuina francesa a Catalunya.

Gràcies a “La farinera” us quedarà clar que no s’han de confondre mai els canelons de Rondissoni amb els canelons a la Rossini. L’Agneta Bonsoms us n’explicarà el perquè. També aprendreu a fer tallarines de pasta. O que calen 137 quilos de blat per obtenir 100 quilos de farina. De passada, el caporal Molins us confessarà que li agrada menjar bròquil enfarinat i fregit. I que també li agraden moltíssim els ous durs fregits.

Més coses: descobrireu que, a finals dels anys quaranta, no estava ben vist que les dones casades se n’anessin a ramblejar sense el marit. I que al famós Exprés de la Rambla hi anaven ludòpates a perdre diners, enmig de timbes de tuti subhastat i de mahjong -un joc de taula xinès.

Naturalment, gràcies a la novel·la, també podreu  saber, gairebé al mil·límetre, com carai funcionava per dins una farinera tan enorme com La Templanza.

Si quan heu acabat el llibre, teniu ganes de fer una ruta literària, i d’anar a veure les restes d’aquesta fàbrica, cap problema: l’haureu d’anar a buscar al costat d’un apartador de les vies del tren, a la part sud-est de Figueres.

I si en trobeu l’esquelet, i us hi passegeu per dins, tindreu un mèrit extraordinari… perquè aquesta farinera és una construcció literària! És un edifici fantàstic, tan real com l’Escola de Bruixeria Hogwarts, de J.K. Rowling; com el castell de l’Agrimensor K; de Franz Kafka; com la nau Nostromo, d’Alien; o  com l’edifici Nakatomi, on Bruce Willis repartia plantofades entre un grup de terroristes.

“La Farinera” no ha existit mai. Però jo me l’he creguda des de la primera ratlla. I aquesta és la missió principal dels novel·listes: engalipar-nos, fer-nos creure que el món que estem llegint ha existit de debò.

Al final, no té gens d’importància que aquesta farinera estigui feta amb la matèria dels somnis. El que compta de debò és que funcioni a la perfecció com a metàfora d’un món trist, sòrdid i esquifit, que va existir a mitjans del segle passat. Un món que haurem pogut visitar mentalment gràcies a l’enginy i els bons oficis de l’Octavi.

Només puc recomanar-vos que compreu la novel·la, perquè passareu una bona estona mentre descobriu, sense cap risc, una societat oprimida i anorreada que, per sort meva, no vaig arribar a patir de forma directa.

Read Full Post »