Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for gener de 2021

Bé ja podeu trobar a Kindle, Amazon llibres en català, la segona edició, primera versió EPUB, del meu llibre Cobdícia, Figueres 1943.
Els tripijocs d’un cònsol alemany a Figueres, als anys en què el domini Nazi a Europa és absolut, fa negocis amb industrials locals. Aquests negocis d’importació i exportació beneficien a ambdues parts mitjançant un sistema corrupte de certificacions.
Un guàrdia civil, en Molins, excarrabiner, nadiu de Mallorca, que és íntimament desafecte amb la dictadura, els seus jerarques i la repressió, és destinat a la recerca d’activitats de contraban i altres delictes econòmics… L’accident d’un avió alemany a la muntanya de Pení, entre Roses i Cadaqués, és inicialment, investigat d’ofici, pel caporal Molins de la guàrdia civil. Davant la seva sorpresa, per l’avió i el seu carregament, que ha desaparegut, s’interessa tothom, els militars, el cònsol alemany, el jerarca local de la falange de Figueres, fill, casualment d’un banquer. Un pescador enamorat de la mestra d’escola   de Port de la Selva que alhora, té altres activitats… Un pastor d’ovelles que tanca el ramat a una pleta a prop del lloc de l’accident és assassinat uns dies després. Mort que precipitarà les investigacions a Port de la Selva i Figueres. En pocs dies augmentarà el nombre de morts i, finalment es resoldrà el misteri del carregament i els seus destins.

Read Full Post »

Una part de la novel·la NEMESI passa a Port de la Selva, nosaltres sempre hem dit “El Port”, potser perquè la meva mare i avis eren de la Selva de Mar, nom que també abreviem dient “La Selva”, així que quan parlo del Port no és per mi un genèric sinó un lloc on hi tinc excel·lents records. Encara que els Ferrerfàbrega venien de La Selva, han acabat quasi tots al Port, perquè hi ha més vida, perquè, a començaments dels anys cinquanta ja era una destinació turística, i han sabut fer les coses un xic més bé que altres localitats costaneres. És clar que el mèrit també es deu a l’orientació de cara a sol, a un desenvolupament urbanístic més regulat i a les connexions polítiques i culturals que han sabut cultivar. Jo parlo del moll de Reig, del moll de en Balleu, del cafè que van rebatejar “España” després de la guerra civil, de la pesca, dels llaguts, i de mil detalls on es veu el meu interès pel poble

El meu oncle Josep Maria, quan jo tenia encara no dotze anys hi tenia un bar: El Monterrey, que encara existeix i, a part feia de taxista, remenava amb el peix i el marisc, cuidava de l’olivar i la vinya, no parava mai. Era casat amb la Maria Dolors, filla del calafat Mallol, aquest feia uns llaguts preciosos, amb un disseny que, segurament, no havia canviat en centenars d’anys. Recordo vagament el taller on hi havia plantilles penjades a les parets per diferents mides de llaguts, on no hi havia ni una màquina, potser una universal, i tot, absolutament tot, es feia a mà. El matrimoni va tenir dos fills Josep Maria i Enric, que han continuat el negoci de les barques perquè no van voler saber res de res de bars i hostaleria ja de ben joves. El meu oncle es va traspassar el bar i va acabar amb una botiga de comestibles, més tard reconvertida quasi en xarcuteria.
Una de les coses de la que també parlo és la grua del port. Crec que no n’hi havia, segurament m’ho invento, però vaig pensar en les antigues grues de Renfe que hi havia a les estacions de mercaderies. Aquestes grues, mogudes a mà,   eren a pràcticament a totes les estacions de tren. Al ramal destinat a mercaderies hi havia un moll que quedava a l’alçada del vagó i la grua. Al port de Colera encara en van instal·lar una els anys vuitanta que feien servir per amarar barques o treure-les de l’aigua. Jo he suposat que al moll del Port fet durant la guerra també hi devia haver una grua, aquesta de la fotografia és de l’estació de Camporrobles, a prop d’Utiel,  hi podeu veure les cadenes en lloc de cable. Aquestes grues aprofitaven la desmultiplicació d’engranatges per enlairar més de cinc mil kg amb un sol home.

Read Full Post »

Un amic m’escriu l’altre dia i entre altres comentaris diu: Ho tindràs tot planificat, referint-se a l’escriptura de la novel·la. Doncs no. Jo creia que si, que calia una planificació, una mena de sinopsi de tot el que havia de passar, de la descripció de la trama, i després, un cop resolts els personatges i el seu rol, un cop planificat el desenvolupament doncs apa, a farcir els esquemes. 
Sento molt dir-ho, jo no ho faig així, a les tres novel·les que he escrit no ho he fet i l’experiència em diu que, per mi, és molt més fàcil no planificar res. Comences a escriure i el text et porta endavant, els personatges que crees agafant vida pròpia i estiren la trama cap aquí o cap allà. 
Sí que arriba un moment, o diversos, que em sento tallat, que no sé com sortit, diguem-ne de l’embolic. Cal, llavors, deixar-ho reposar i al cap d’un temps, aquell pou que semblava que no tenia sortida resulta que en té una o més d’una. I reprenc el fil.
Aquesta forma de fer, diria un xic anàrquica, quan considero que ja està tot dit, m’obliga a fer un muntatge. És a dir, revisar la línia de temps, veure si tot té coherència, desestimar texts, afegir algun aclariment, alterar l’ordre en què s’ha escrit per fer més entenedora l’acció, etc., és a dir el que en cinema se’n diu muntar el metratge que s’ha filmat.
I em sorprenc a mi mateix explicant a aquest blog d’on han sortit les imatges o les històries que em permeten fer una novel·la. Però ho faig a posteriori. Avui parlant dels vehicles que surten a Cobdícia, m’he adonat que vaig posar la motocicleta Velocette perquè havia estat una moto del meu pare!. Però en el moment d’escriure-la no sabria per què vaig triar aquesta marca.
Haruki Murakami diu: “Cal desenvolupar l’hàbit d’observar amb tot detall les coses i els fets que tens davant; d’observar amb la màxima cura i atenció les persones que t’envolten i les coses que passen al teu entorn. L’important és retenir a la memòria, de la manera més viva possible, tots aquells materials d’una forma com més acostada millor a les circumstàncies en què han sorgit” ( De què parlo quan parlo d’escriure. edt. Empuries)”
A les meves obres, procuro recrear, tan fidelment com puc, l’ambient de la postguerra, l’ambient de Figueres dels anys quaranta. Ara bé, jo no vaig pas viure aquella època, Jo vaig néixer el 48, per tant, fins que no vaig tenir ús de raó no vaig captar res de res. O si?, o sí que vaig captar l’ambient, la sensació de por, de coses prohibides, sí que vaig absorbir tot el que es deia, a casa i a fora, el que comentaven les persones properes, i això va anar configurant la meva memòria. Els lectors em diuen que l’ambientació és molt reeixida. És clar que lectors que ho visquessin ja en queden pocs i uns i altres parlem dels nostres propis records manipulats per les nostres vivències.

Read Full Post »

  Skoda Superb 640, 1935. El cotxe del cònsol Hans a Cobdícia. Encara que alemanya no va ocupar del tot Txecoslovàquia fins a l’any 1939, de fet Skoda ja produïa aquest model de cotxe per les elits centreeuropees i no és d’estranyar que el cònsol alemany a una frontera important com la de l’Alt Empordà, disposes d’un vehicle semblant

 Citroën Stromberg 1936, Aquest cotxe, el primer de tracció davantera i xassís integrat amb la carrosseria va ser un vehicle robust, adaptat a tots els camins, que França va començar a produir el 1936. A la novel·la aquest vehicle ha estat requisat a ves a saber qui i posat a disposició de la Guàrdia civil. La penúria de vehicles a la postguerra espanyola és horrorosa i els guàrdies hi han de fer la major part de rondes i serveis a peu o amb el transport públic. En el cas de Figueres, a la novel·la tenen aquest cotxe i una moto.

 Fiat 506 “Balilla” 1936 Fet a Itàlia, era el cotxe amb el qual somiava en Mussolini  com a cotxe per les masses. Emulació de l’escarabat de Hitler, no incorporava gaires novetats mecàniques i va ser un cotxe de les classes mitjanes a l’Espanya franquista fins a l’aparició de Seat. A Cobdícia,  és el cotxe que fa servir el dirigent local de la Falange a Figueres.

Un altre vehicle del qual disposa la caserna de guàrdia civil a Figueres és una moto Velocette. Aquesta moto, de fabricació anglesa, també deu ser un vehicle requisat durant la guerra. És una moto artesanal, de 250 cc. o de 350 cc. prou veloç. Encara que a la novel·la dic fàstics de les mecàniques angleses, aquesta moto, potser per la seva factura, era precisa i fiable. El meu pare en va tenir una els anys cinquanta i feia el trajecte Figueres Setcases cada setmana mentre la mare, la meva germana i jo estiuejàvem a aquest poble per raó de la bronquitis de la Montserrat, ma germana. També, amb la mare feien sortides els diumenges i per poder anar còmodament amb la moto, la mare es va fer fer uns pantalons per un sastre de Figueres, Amb gran escàndol de la societat catòlica i missaire de la ciutat.

Read Full Post »


No sé si ho he explicat algun cop, em refereixo d’on va sortir la idea de l’avió estavellat a la muntanya de Pení, avió alemany carregat d’or i que és l’element central de la meva novel·la Cobdicia.
En realitat vaig utilitzar dos accidents reals que havien succeït a la serra de Pení i la serra de Rodes.
Quan la meva mare tenia 7 o 8 anys, parlem de 1928 o 29, no ho sé pas exactament, un avió francès es va estavellar a la serra de Rodes. Aquest avió que seguia la costa espanyola en una travessa fins a Algèria, en voler fer el gir que fan tots els avions a Cap de Creus per encarar-se cap a Barcelona, va perdre el món de vista, mai més ben dit, i es va estavellar. Persones de La Vall i de Selva de Mar, van anar a veure el lloc on s’havia estavellat. L’avió, en petar a terra, s’havia incendiat i la tripulació va morir i es va cremar. La meva mare, recordava la impressió que li va fer la pudor de carn humana cremada i ho explicava. Sembla que primer va acudir al lloc va ser una persona de La Vall que tenia bestiar a la muntanya. Amb ell es va complir allò de qui primer hi és primer hereta. Després de l’accident va anar a viure a Figueres sobtadament enriquit on va muntar negocis i comerços. I és que l’avió, es va dir, duia la paga (mensual, anyal?) de l’exèrcit francès d’Algèria.
L’altre accident va ser d’un avió alemany que l’any 1943 o 44 es va estavellar a la muntanya de Pení. Una acció de guerra, segurament. Ignoro si era un avió gran o petit, el cas és que el meu pare i molta altra gent de Figueres va anar-hi, a tocar la carretera de Cadaqués, a veure les restes.
Jo, dels dos accidents en vaig fer un de sol posant-hi un xic d’imaginació i una trama. Si llegiu o heu llegit la novel·la ja em direu que en penseu. Un amic,   fa anys, quan es podia fer, buscava coses amb un detector magnètic, em va dir haver trobat un motor d’avió a la serra de Rodes, Seria el del francès?

Read Full Post »

La casa pairal a Némesi

Can Puig d’Ollers. En primer lloc cal dir que aquesta nissaga, aquesta casa pairal és fruit de la meva imaginació. No és el reflex de cap casa en concret ni cap família que jo hagi conegut o que en sàpiga l’existència. I doncs? Diria que es tracta d’un “retallar i enganxar” Vas acumulant imatges d’aquí, d’allà, i quan escrius et van apareixent aquestes imatges com si fossin postals, algunes són de museus o cases museïtzades, altres són detalls que si he clissat d’algunes masies o cases senyorials. A la novel·la hi ha retalls de cases de Vilafant, de Beuda, de Garriguella, de Navata o de Torroella de Fluvià, etc. o de cases més senzilles com a Cal Magre de Llers, on vaig viure uns anys. Estic segur que al lector les meves descripcions els portaran records i també diria que seran molt diferents dels meus. 
La virtut d’un text escrit és que permet que cada u es faci una imatge del que llegeix, i segur que seran diferents, influïdes per les vivències i records propis. És clar que quan escric passen per davant meu les imatges dels llocs que he conegut, suposo que a tothom li passa igual, i el tòpic de què a cada obra escrita hi ha molt de la biografia de qui ho escriu és ben cert.
No cal dir que, en triar la Catalunya humida per situar a Can Puig d’Ollers, vaig pensar en Can Noguer de Segueró. La vista de la casa, envoltada de boscos que van des de Beuda a les muntanyes que ens separen de la ratlla de França també va ser la inspiració d’una gran casa, d’una gran propietat rural, en la que els recursos que genera no provenen tant del cultiu de la terra sinó de l’explotació forestal. Ignoro si els recursos de la casa que vaig triar van en aquesta direcció. Sols aprofito la imatge de la casa. Les descripcions corresponents a l’entrada i les estances ja corresponen a altres llocs.

Read Full Post »

Just en començar a llegir NEMESI, el burot de Maià, el lector troba una referència als llençols de cànem. No sé si el lector ha tingut mai l’experiència a dormir a un llit proveït de llençols d’aquest tèxtil Afortunadament, això ha passat a la història.
Els llençols de cànem formaven part dels aixovars de les cases abans de l’expansió dels tèxtils de cotó a la primera meitat del segle XIX (Crec), junt amb els de lli es trobaven a tots els llits, als guarda-robes de les masies, les cases de pagès, les cases de poble, que són les que he conegut jo de petit. El teixit de cànem és tant vell com la història, potser fa més de tres mil anys que es fa servir, i a casa nostra segurament ho van portar els grecs o els romans. És una feina molt feixuga transformar els troncs de la planta cànnabis sativa en fibra tèxtil. Els llençols que jo he conegut, a Can Garús de Mas Vidal de Llers d’una qualitat més basta que els llençols de lli, potser eren adequats per l’estiu, però a l’hivern semblava que tinguessin la capacitat d’absorbir la humitat de tots els racons i, quan et posaves al llit, semblava que et quedessis mullat de cop, moll i fred, com que, a més a més, el teixit i la trama eren més bastes, la sensació, per mi, era prou desagradable.
A les cases que tenien un xic de recursos hi havia balseres de teixits de lli o de cànem per fer-ne coixineres, llençols, tovalloles o estovalles i, sovint, eren el resultat d’aixovars de núvia, acumulats de generacions. Jo recordo haver-ne vist a casa, a Cal Magre, o a Can Garús. 
Quan van ser substituïts per llençols de cotó, tota aquesta reserva va passar a ser feta servir de draps per la cuina, per treure la pols, en definitiva, a l’economia de l’aprofitament.

En el nostre cas el trobem aprofitat per tapar el cadàver d’en Diego al dipòsit de cadàvers de Figueres on el va a veure en Molins

Read Full Post »

Llibre del peix
Cap allà l’any 2000 em va arribar a mans un llibre sobre el peix escrit per Alan Davidson. El llibre que du per títol “La cocina del mar mediterraneo” parla dels peixos que es troben a la nostra mar, hi ha una descripció de les característiques de cada un i a més a més unes receptes de cuina sobre cada peix determinat recollides a tota la conca, és a dir podem trobar receptes de Tunísia, de Turquia, de Italia, de França, d’Egipte, en fi, de tots els països que voregen el nostre mar. Per mi al llibre hi trobo un defecte: Posa llimona i suc de llimona a tot arreu, potser per amagar que el peix no és del tot fresc?
Em va semblar una idea excel·lent per parlar, exclusivament, del nostre litoral, dels peixos que hi habiten, de la seva cuina, de les receptes que hem fet sempre a casa nostra, i que, a més a més, són varietats que trobem a les peixateries. És a dir, no hi són tots, perquè vaig pensar que si algunes varietats no es comercialitzaven potser l’únic que feia era enredar la troca.
No m’acabava de decidir d’acabar-lo i va estar dormint a mig acabar fins al 2019 en què en vaig fer una auto-edició davant el desinterès d’editors locals. Quan ho vaig tenir tot enllestit, jo que esperava fer la presentació per Sant Jordi del 2020 va arribar aquesta pandèmia que ens oprimeix i vaig quedar-me amb un pam de nas.
La primera part del llibre és un resum de les característiques dels peixos des del punt de vista estructural, composició, valors nutricionals i tota la informació, resumida, que he trobat a l’enciclopèdia “La cuina i els aliments “de Harold Mcgee. Obra que recomano.
La segona part parla d’unes 50 varietats de peix, il·lustrades amb un dibuix per facilitar la seva identificació i una o dues receptes a fer. Són receptes de casa nostra, receptes que s’han fet sempre a la cuina del litoral de l’Alt Empordà. Són receptes de la Mar d’Amunt, la mar de Portbou a Cadaqués
L’edició es va vendre a la comarca i ara, vist que això de la covid no ens deixa en pau m’he decidit per fer una nova, aquest cop per Amazon llibres. Encara no ho tinc tot a punt, espero acabar-ho abans de meitat de Febrer, però mentre us deixo la portada de la primera edició.

Read Full Post »

Parlava, en un post anterior, de les recomanacions de Stephen King sobre la disciplina que un aprenent d’escriptor, jo mateix, s’ha d’imposar. La cita va sortir del seu llibre “Escriure, memòries d’un ofici”,(L’altre editorial) molt ben traduït per Martí Sales, En el llibre Stephen King explica el que ell en diu caixa d’eines d’un escriptor, és a dir els recursos que utilitza, i els que no hauria d’utilitzar. També reconeix la mestria de William Strunk Jr. amb el seu petit manual “Elementos de estilo” del que s’han publicat més de dos milions de còpies. A casa nostra trobem un llibre sobre el mateix tema de Vicenç Pagès Jordà, “Un tramvia anomenat Text, El plaer en l’aprenentatge de l’escriptura” ( Edit. Empúries) Si hagués de sintetitzar-ho tot el que hi he après (de moment) ho faria amb una sola frase: He d’escriure com parlo, amb el llenguatge i vocabulari que vaig aprendre des que vaig començar a parlar, sense fer servir paraules entortolligades ni expressions que no són de la meva terra. I si algú troba paraules que ni surten als diccionaris no es preocupi, pel context ja sabrà quin és el seu significat, però segur que són paraules que jo he sentit, paraules que es fan servir tant a la vora del mar com al terraprim de l’Empordà i que si no anem amb compte desapareixeran engolides pel català central que va imposar el Sr. Fabra. Millor feu servir el Diccionari Català, Valencià, Balear d’Alcover Moll

Read Full Post »

Com que la primera edició de COBDÍCIA, es va esgotar ja fa anys, he decidit fer-ne una altra edició. Aquest cop la faré per Amazon KDP, és a dir, autopublicada a Amazon, en versió EPUB i en versió impresa.
Juntament amb Némesi formen una col·lecció de la qual estic preparant també el següent volum on el protagonista és el caporal Molins de la guàrdia civil encarregat de la investigació d’assumptes econòmics, però que, en definitiva, sobre les seves espatlles, recau la resolució de crims comesos a l’Alt Empordà durant els anys quaranta del segle passat. Avanço la nova portada que ha estat possible amb la col·laboració de Jordi Trayter, propietari de la fotografia. La nostra rambla, la rambla de Figueres durant els obscurs anys de la nostra postguerra.

Read Full Post »

Older Posts »