Ahir vaig anar a sentir la presentació que en Vicenç feia del seu últim llibre, LA CASA DELS AVIS, a la Biblioteca de Figueres. Hi va haver una presentació del llibre per part d’Alfons Romero que ens va descobrir la utilitat històrica del llibre en rebuscar en la vida d’una família sense obviar el moment històric que toca viure als personatges i la repercussió que la presa de posició política afecta a les persones i als seus descendents. Tant en Vicenç com l’Alfons van posar èmfasis al buit a la memòria dels que van patir la guerra civil, buit que és conseqüència de la por, del terror generat per una repressió brutal del franquisme.
Aquesta és la pretensió de les meves novel·les, posar sobre la taula el rerefons d’una societat que, encara que no vulgui, practica una autocensura en tots els actes de la seva vida fins al punt de no explicar, de deixar als llims als seus descendents. Explicar, dins una trama senzilla, sense cap pretensió historicista, una forma de fer, de viure; descriure unes vides condicionades pels vencedors, una vida envoltada de corrupció, de venalitat, d’injustícia, una vida en una societat corrompuda en els seus valor més essencials. Als seus fills i néts, no els explicaran res, res del que han viscut i patit com si uns anys de la seva vida de vençuts fossin una pàgina en blanc, com si s’haguera perdut la memòria voluntàriament. I la reconstrucció de les vides. Villatoro ens va explicar la gènesi de la seva obra resseguint arxius, papers, paraules, i el seu treball és digne del més gran elogi.
mardamunt 