Feeds:
Entrades
Comentaris
Apreciats amics, tinc la satisfacció d’anunciar-vos la publicació d’un nou llibre meu. Es titula ORFES, es tracta d’un nou cas del caporal Molins. Aquest cop ha de resoldre l’aparició d’un cadàver a la platja   del llogaret de la Vall de Santa Creu, avui part del Port de la Selva i en el moment de la història municipi independent. El cadàver correspon a una dona, de Figueres, coneguda, de fet es tracta d’un càrrec polític de la Falange i, és clar, el cas desperta tota mena de pressions per resoldre’l.  La particular forma de l’assassinat (la pobra dona apareix esbudellada) condueix al descobriment d’una trama de tràfic de nenes, procedents dels orfenats que la mateixa organització proveeix de nens i nenes. A poc a poc, amb paciència, aniran lligant caps en Molins i en Mateo, el seu ajudant. I, a la fi, la resolució durà a l’Agneta i el seu company Molins a fer alguna cosa més que compadir-se dels pobres orfes.

Bruixes a Llers

Bruixes a Llers

He escrit una novel·la, una nova, ambientada també a la segona meitat del segle XVII, descriu l’obra un suposat judici sobre bruixes que passa al poble de Llers, aquests processos, al nostre país, s’acaben aproximadament als anys quaranta d’aquell segle, processos que es desenvolupen sobretot als comtats que des del tractat dels Pirineus seran transferits a l’estat francès.

La novel·la explica els antecedents i els seus protagonistes que, sovint, tal com era als processos reals, es mouen per enveges, supersticions, falses creences i una justícia local, una justícia lligada a les jurisdiccions dels senyors reals de les terres i els pobles.

He buscat informació sobre aquesta mena de processos, com s’articulaven les acusacions, les seves causes, l’opinió de les persones i la posició de l’Església. I cal dir que des de la primera meitat del segle XVI, l’església i el seu braç la Inquisició, defineixen a les bruixes com inexistents, producte de la imaginació, de la manca de cultura, de la superstició i de les barreges al·lucinògenes que abundaven.

L’Església, al segle on ocorren els fets, en molts casos reclama el seu dret a modificar i, sovint, anul·lar, les condemnes de la justícia local. Per manca de proves i per l’opinió, ja manifestada de no concedir a l’existència de bruixes la menor credibilitat. Hi ha molts processos, com el que jo utilitzo, al llarg de la geografia hispana i no es diferencien gaire, gens diria, els uns dels altres.

La novel·la la protagonitzen dos personatges que apareixen en els meus arxius familiars de la casa Can Garús. En Joan Dalmau i el seu mestre Ramon Boix.

Per ara la guardo al calaix, com altres, esperant que algun dia aparegui algú que la vulgui editar.

Sebastià Roig

 Ahir vam provar de fer la presentació del meu llibre LA FARINERA a l’eco-museu “la farinera de Castelló d’Empúries”. No va anar bé per la falta d’assistència de gent. El museu va triar el dia del Carme a quarts de set de la tarda i a més a més la promoció no va ser gaire reeixida. Ho provàrem ja passat l’estiu en un altre lloc del mateix Castelló.

La presentació, des d’un punt de vista literari l’havia de fer Sebastià Roig que s’ho va preparar a fons. Ho prova la seva preparada intervenció que m’ha permès posar-la a aquest blog, perquè m’agrada el que diu i ho diu molt bé. 

Abans de començar, m’agradaria donar les gràcies als responsables de l’Ecomuseu-Farinera per acollir-nos. Un espai que és el millor lloc del món per presentar una novel·la titulada “La farinera”. Una novel·la de sang i fetge -o, més ben dit, de sang i blat- escrita per l’Octavi Dalmau, al qual li agraeixo la seva confiança a l’hora de demanar-me que li presenti.

Això ho faig amb molt de gust, amb molt de respecte i amb molt de convenciment. I, sobretot, des d’un punt de l’espai i el temps molts diferents dels d’on l’Octavi i jo ens vam conèixer.

Si no m’equivoco, la tardor del 2015, l’Octavi va matricular-se a l’Aula d’Escriptura, de l’Escola Municipal d’Humanitats de Girona. I va tenir la sort, o la dissort, que jo fos un dels professors que l’havia d’ensinistrar en les bones arts d’escriure històries.

Us puc confessar que m’agradava molt fer aquesta feina, tot i que jo no era cap teòric brillant del tema; ans al contrari… Això d’escriure, ho havia fet seguint la meva intuïció i a les palpentes. No tenia titulació de cap mena, però comptava amb força anys dedicats al periodisme. Havia publicat uns quants llibres. I aquesta trajectòria havia semblat idònia als responsables de l’Aula, que em van demanar d’impartir les classes.

Fins aleshores, jo no havia donat mai cap classe. I, és clar, mentre ho feia, no podia evitar que la síndrome de l’impostor em sacsegés l’espinada. Sobretot, tenint en compte que a l’elenc docent hi havia autores i autors altament qualificats. Començant pel director i creador de l’aula, en Vicenç Pagès, el millor novel·lista, crític i teòric literari de la meva generació. I en qui, jo i molts d’altres, ens hem emmirallat sovint.

Per descomptat, el compromís d’en Vicenç amb l’Aula era total. Volia que la gent fos conscient que, si treballaven, acabarien millorant els textos que escrivien. No es tractava de fer de cada alumne un Ken Follett o una Margaret Atwood, un Sergi Pàmies o una Mercè Rodoreda. Es tractava de donar-los orientacions, eines i fer-los veure que la seva il·lusió de crear històries, poemes, contes no era cap bogeria. I que se’n podien sortir, però que el procés no era gratis, ni màgic, ni instantani.

A les aules de la Mercè, hi havia un ambient molt sa.  Jo em trobava amb uns alumnes intel·ligents, decidits, amb un gran potencial i, tot sovint, amb unes ganes infinites de publicar. La forquilla d’edats era molt diversa: entre els 20 i els 70 anys. I, sent sincer, una bona colla tenien un domini de la llengua, una imaginació i unes lectures infinitament superiors a les del seu professor, l’aquí present, que sovint quedava admirat de les solucions amb què resolien els exercicis que els proposava.

L’Octavi era un d’aquests alumnes. Va arribar a l’Aula podrit de lectures i ja estava una mica de tornada. Era sorneguer, ràpid i divertit. I tenia un punt d’escepticisme just. Allò de: “Sí, sí… Tu ves dient, que jo ja faré la meva”.

A l’Octavi, deixeu-m’ho dir, jo no li podia ensenyar gairebé res. Estava molt convençut del seu camí. I era evident que escriuria. O potser, aleshores, ja havia començat a crear aquestes novel·les que ha anat publicant.

L’Octavi tenia moltes aptituds indispensables per a qualsevol persona que vulgui ser novel·lista: persistència, tossuderia, determinació, capacitat d’autocrítica. Al mateix temps, quina gran sort!, disposava de tot el temps del món per escriure, que era el que no tenien la majoria dels alumnes que m’envoltaven.

Aquest temps lliure, ja ho sabeu, el nostre home l’ha aprofitat al màxim. Perquè, tot i confessar-se anàrquic i autàrquic, ara mateix pot presumir d’haver creat una sèrie heterodoxa de novel·la negra, ambientada a l’Alt Empordà durant la postguerra.

Això sí; a l’hora de fer novel·la negra -de regust ultra local-, el recurs més fàcil del món potser hauria estat inventar-se l’enèsima història sobre un robatori al Museu Dalí. O sobre el cultiu de maria, amb zulos soterrats en un camp de Vilafant. O sobre bandes rivals disparant-se trets a l’Avinguda Vilallonga. Tot això hauria estat d’una proximitat terrible per als lectors del país, és veritat.

Però l’Octavi aspira a ser contemporani d’una altra manera. Vol engrossir les files d’una fauna literària diferent, molt respectable i molt honorable.

A què aspira L’Octavi? A fer reviure, a través del llenguatge, un món que ha desaparegut. Un món que és molt poc conegut pels empordanesos; sobretot per les generacions més joves.

I aquest és el seu segell identitari, el seu cop d’enginy, el tret visionari que el singularitzen a ell i als seus llibres: aquesta voluntat de recrear un temps que, abans de les seves novel·les, no existia des d’un punt de vista literari.

El que està fent és una feina de pioner. Ha començat a desbrossar un camí inèdit; ens l’assenyala, per indicar-nos que val la pena mirar-lo i conèixer-lo. Per això mateix, no m’estranyaria gens que, d’aquí uns quants anys, altres veus narratives es decideixin a ambientar ficcions policials en aquest mateix període. Perquè, a l’Empordà dels anys quaranta i cinquanta, encara hi ha moltes històries que mereixen ser explicades.

 “La farinera” és una d’aquestes històries possibles. De fet, aquest és el quart volum d’una sèrie protagonitzada per l’excarabiner Ramon Molins Castanyer. Molins és caporal de la guàrdia civil de Figueres, on treballa adscrit a la investigació de delictes econòmics.

¿Com és que a l’Octavi, se li va acudir triar un guàrdia civil de protagonista? Ell ho argumenta així: “Jo volia escriure novel·la policíaca ambientada als anys quaranta. No podia pas posar ni un detectiu privat -no n’hi havia- ni un mosso d’esquadra -tampoc n’hi havia-. Em quedava doncs la Policia i la Guàrdia Civil. I vaig triar fer protagonista al caporal Molins, en record d’un membre del cos amic del meu pare”.

Aquesta decisió –“Mira, puc reaprofitar el guàrdia civil aquell”-, és un bon exemple de com funciona el cap d’un narrador. D’aquestes associacions d’idees esbojarrades que tens, que són com l’espurna inicial del big bang: una ocurrència inesperada, que va creixent, s’expandeix sense control, agafa cos i acaba produint una història de dues-centes pàgines.

Suposo que en els trets de personalitat del caporal Molins, i en les seves maneres de fer -i en els de la seva dona, l’Agneta Bonsoms-, hi deuen confluir els trets físics, psicològics i anècdotes d’uns quants homes i dones que l’Octavi té o haurà tingut a prop.

I si no ha estat així, aquests trets se’ls haurà inventat, però sense perdre de vista el personal que té al voltant. Copsant-ne els moviments, els comportaments, les accions, les reaccions… Espigolant-ne frases i expressions. Després, tots aquests materials, els filtrarà pel seu tamís creatiu, els reordenarà, els modificarà i ens els servirà a través de la textura argilosa de les paraules.

El mateix podem dir de les ficcions que recrea: són una barreja de records i vivències personals, de fets històrics, d’elements que ha anat recollint mentre investiga i d’unes quantes invencions descarades. Amb tots aquests vímets, i amb algun altre que ell ens explicarà, l’Octavi s’ha tret de la màniga l’univers del caporal Molins.

L’inici d’aquesta saga, com sabeu, va començar el 2017, amb la novel·la “Cobdícia: Figueres 1943”. En aquest bateig de foc, Molins investiga l’accident d’un avió estavellat a la muntanya del Pení. La trama inclou els tripijocs del cònsol alemany, a Figueres, i la família d’un banquer local, que fa negocis amb l’alemanya nazi.

El segon cas de Molins veu la llum el 2020. Títol? “Nèmesi. El burot de Maià”. Som el 1945 i el caporal va al darrere d’uns assassins, cosa que l’obligarà a moure’s pels paratges de les Garrotxes de l’Empordà, Portbou i Cadaqués.

Molins reapareix el 2021, amb “El brigada de l’Hotel Florida”. Aquí els morts seran traficants i col·leccionistes d’art, relacionats amb el tràfic de monedes i obres artístiques, que van robar soldats alemanys i espanyols durant la Segona Guerra Mundial.  

Finalment, aquest any, ens ha arribat “La farinera”, el nou cas protagonitzat pel caporal. Per disfrutar-lo, no cal haver-vos llegit les tres obres anteriors, perquè funciona de manera independent. El seu fil narratiu es pot seguir molt bé. I si hi ha alguna referència a algun dels títols anteriors, la dada s’aclareix als lectors amb un peu de pàgina.  

El més lògic, és clar, és començar la lectura per “Cobdícia” i anar fent… Però també pots dir: “Saps què?, ara tinc ganes d’agafar “La farinera” i després buscaré les altres…” Collonut. No passa res. I això, la veritat, ho hem fet una mica tots… Quan era adolescent i em llegia les obres d’Agatha Christie, no em dedicava a triar les novel·les seguint l’ordre cronològic.

Ja hem dit que Ramon Molins, es basa, de retruc, en un senyor que era mallorquí. Això li permet parlar en català sense cap problema. I com que se’ns diu que la seva família té un mas a la serra de Tramuntana, i que ve de pagès, el seu tarannà i la seva visió del món s’acostarà als dels empordanesos amb els quals conviu.

Molins viu al carrer Requesens de Figueres, passat el pas a nivell de l’Avinguda Vilallonga. Quan surt de la caserna, situada al carrer Nou, per tornar a casa, en comptes de baixar pel carrer Sant Llàtzer i la plaça de l’estació, li agrada arribar-se fins a la plaça de l’Ajuntament -sobretot si es dijous, dia de mercat-, i després baixa pel carrer Peralada i continua fins a la Plaça de la Palmera i la Plaça del gra. És un flâneur, al qual li agrada empeltar-se del bullici, del festival sensorial de colors, olors i moviment que es concentra pels carrers.

Durant aquestes rondes, Molins es dedica a deduir a quin grup social pertanyen les dones que compren. Escoltem com ho fa: “Quan una noia o senyora seguia vàries parades sense decidir-se, demanant el preu, segur que li calia mirar prim, assegurar-se que els migrats ingressos li arribarien a finals del mes o de la setmana. En canvi, aquelles persones que anaven directes a una parada i compraven el primer que els donaven, o bé que ja tenien els productes reservats, segur que eren mestresses de casa o bé minyones que no regatejaven res, i també mestresses de botigues que tancaven a la una del migdia”.

Malgrat els seus intents de ser un figuerenc més, de confondre’s entre la massa que formigueja pels mercats, Molins sap que, en el fons, no podrà formar mai part de la població que investiga. En un moment determinat, ens confessarà: “Veig com ens mira la gent, com tracten la meva dona al mercat, som ciutadans d’una altra categoria. Ens respecten perquè els fem por, però res més que por i, és clar, la por no és bona per començar una amistat”.

És clar… És que per molt civilitzat que vulgui ser, el cos militar on treballa no es distingia precisament per la seva civilització. I encara que Molins parli en català, els seus companys reals -els del lema “Todo por la patria”-, van excel·lir a bastament en la repressió de la nostra llengua i la població del país.

Tot aquest background, sens dubte, pot provocar un efecte d’estranyament inicial en alguns lectors. Ara bé; un cop assumeixes que el personatge és com l’autor ha decidit que sigui, i no com tu voldries que fos, la història funciona.  

No he sabut trobar girs mallorquins en la llengua de Molins, cosa que és bona (i ho dic com a autor d’una novel·la protagonitzada per valencians siderals, que parlen català estàndard empeltat d’empordanès). En la llengua de “La farinera” més aviat hi he trobat expressions populars i nostrades, algunes de les quals havia escoltat de jove en veu d’avis i d’àvies.

Això és un bon truc. Perquè aquests tons de color contribueixen a ressuscitar la il·lusió d’un lloc i un moment. D’aquest estiu de 1949. D’aquesta capital de comarca i dels poblets dels voltants. D’aquesta Figueres que tenia a Joan Bonaterra Matas d’alcalde. D’alcalde que presidia la comissió gestora municipal, nomenada pel Govern Civil de Girona.

A la Figueres novel·lada per l’Octavi, l’alcalde forma part del consell d’administració de la farinera del títol. Això vol dir que, en aquells temps de racionament d’aliments, l’home està implicat en el tràfic de farina que es perd i se’n va de pet al mercat negre.

Desconec si aquest va ser el cas de Joan Bonaterra. Ara bé, durant el primer franquisme, s’havien produït casos similars, on l’autoritat competent estirava les competències fins on li semblaven. Va ser el cas de Paulino Coll i Massaguer, governador civil de Girona entre 1939 i 1942. Coll va acabar rellevat del càrrec per temes relacionats amb l’estraperlo.

Com que l’Octavi vol mostrar-nos com era la vida quotidiana de la gent normal i corrent, que mirava de fer la viu-viu sota el jou dels vencedors de la Guerra Civil, no ens ha d’estranyar trobar-nos a la Farinera un paisatge humà gris i un pèl primari, per on campen la corrupció política, l’estafa alimentària, l’evasió de capitals i els tripijocs bancaris. En realitat, tot això forma part de l’ADN característic del gènere de la novel·la negra: fer desfilar davant els nostres ulls una societat en plena descomposició ètica.

Alguns potser podrien establir alguns paral·lelismes, una mica a l’engròs, entre l’època de La farinera i la de la nostra democràcia plena. Podríem equiparar els sistemes de vigilància del gran germà franquista amb els de Pegasus i Villarejo; l’adquisició de farineres pels bancs amb les d’immobles hipotecats; els tripijocs de l’estraperlo amb l’economia submergida i els fraus generalitzats a Hisenda… Potser no hi ha res de nou o de tan diferent sota el sol.

Sigui un sol nou o diferent, a “La farinera” Molins i el seu ajudant, Mateo, hauran d’esbrinar què ha passat amb Martí Aubert Serra; un empresari figuerenc, propietari de la farinera La Templanza, que ha aparegut mort, cosit a ganivetades.

Mentre ho investiguen, la parella es trobarà un nou enigma: en un mas enrunat, a cavall de Llers i Pont de Molins, hi apareix un segon cadàver: el de Biel Fortuny. Els investigadors hauran d’estirar fils, per descobrir si Fortuny té alguna relació amb Martí Aubert.

Biel Fortuny és un petit empresari. A Figueres, dirigeix una fàbrica de canelons, fideus, macarrons i pastes anomenada La Paciencia.

Aquest subjecte, l’Octavi ens el descriu així: “[és] un home baixet i grassonet, amb els pantalons cordats per xota la panxa. Feia la impressió que se’ls cordava a sota mamelles i, per tant, encara aparentava ser més baixet. Amb el cap sense gaire cabell, als seus quaranta anys, la cara arrodonida amb taques porpra a les galtes i a la punta del nas”.

La pinta desagradable del senyor Fortuny és un reflex del fàstic que fa l’interior del seu negoci. Si algun figuerenc va arribar a consumir alguna de les pastes que es feien allà dins, li devien fer una rentada d’estómac instantània. Perquè qualsevol autoritat alimentària li hauria precintat aquell xiringuito vomitiu.

I ja que parlem de pastes i farines, deixeu-me dir que, en aquest llibre, hi trobareu uns quants elements gastronòmics més. S’hi recupera, per exemple, la figura d’un cuiner, d’origen italià, que es deia Josep Rondissoni. Des del 1920, Rondissoni havia estat professor de cuina a l’Institut de Cultura de la Dona; i va publicar manuals d’aquelles classes. Això el van convertir en el divulgador de l’alta cuina francesa a Catalunya.

Gràcies a “La farinera” us quedarà clar que no s’han de confondre mai els canelons de Rondissoni amb els canelons a la Rossini. L’Agneta Bonsoms us n’explicarà el perquè. També aprendreu a fer tallarines de pasta. O que calen 137 quilos de blat per obtenir 100 quilos de farina. De passada, el caporal Molins us confessarà que li agrada menjar bròquil enfarinat i fregit. I que també li agraden moltíssim els ous durs fregits.

Més coses: descobrireu que, a finals dels anys quaranta, no estava ben vist que les dones casades se n’anessin a ramblejar sense el marit. I que al famós Exprés de la Rambla hi anaven ludòpates a perdre diners, enmig de timbes de tuti subhastat i de mahjong -un joc de taula xinès.

Naturalment, gràcies a la novel·la, també podreu  saber, gairebé al mil·límetre, com carai funcionava per dins una farinera tan enorme com La Templanza.

Si quan heu acabat el llibre, teniu ganes de fer una ruta literària, i d’anar a veure les restes d’aquesta fàbrica, cap problema: l’haureu d’anar a buscar al costat d’un apartador de les vies del tren, a la part sud-est de Figueres.

I si en trobeu l’esquelet, i us hi passegeu per dins, tindreu un mèrit extraordinari… perquè aquesta farinera és una construcció literària! És un edifici fantàstic, tan real com l’Escola de Bruixeria Hogwarts, de J.K. Rowling; com el castell de l’Agrimensor K; de Franz Kafka; com la nau Nostromo, d’Alien; o  com l’edifici Nakatomi, on Bruce Willis repartia plantofades entre un grup de terroristes.

“La Farinera” no ha existit mai. Però jo me l’he creguda des de la primera ratlla. I aquesta és la missió principal dels novel·listes: engalipar-nos, fer-nos creure que el món que estem llegint ha existit de debò.

Al final, no té gens d’importància que aquesta farinera estigui feta amb la matèria dels somnis. El que compta de debò és que funcioni a la perfecció com a metàfora d’un món trist, sòrdid i esquifit, que va existir a mitjans del segle passat. Un món que haurem pogut visitar mentalment gràcies a l’enginy i els bons oficis de l’Octavi.

Només puc recomanar-vos que compreu la novel·la, perquè passareu una bona estona mentre descobriu, sense cap risc, una societat oprimida i anorreada que, per sort meva, no vaig arribar a patir de forma directa.

La conspiració

 Ara veig, amb horror que no he posat cap post al blog des del febrer d’enguany, només puc fer servir una excusa per disculpar-me. He treballat molt des de llavores.

Ara per ara he publicat quatre llibres de la sèrie negra del caporal Molins de Figueres, com sabeu ambientades a la segona meitat de la dècada dels quaranta del segle passat. Plena dictadura, just acabada la guerra civil i la guerra mundial. Una època tenebrosa, difícil, corrupte, amb totes les taques de les dictadures sanguinàries que ha patit Europa.

També vull afegir el llibret sobre el peix de la Mar d’amunt i la seva cuina, un llibre a mig camí entre la biologia i la gastronomia, trufat amb els meus records més personals vinculats al mar, a la Mar d’Amunt.

Doncs bé, com ja n’he parlat a altres entrades, vaig acabar el llibre LA CONSPIRACIÓ, ambientat als anys seixanta – setanta del segle XVII, a Vilafranca de Conflent, on un grup de patriotes?, catalans, sospiren pel retorn del comtat a la Catalunya virregnal, és a dir a l’Espanya dels Àustries.  La conspiració va acabar com el rosari de l’aurora, a sang i fetge, amb una repressió brutal comanada, en primera fila, per uns jutges (ai las!) catalans fugits de la no nata república catalana del Lluís XIV.

Ara per ara la novel·la, en la qual els protagonistes són de Llers, un, dels Molar, conspirador al servei de la república de les províncies unides (Països Baixos) que per ajudant té un Dalmau, un avantpassat meu. La resta de personatges són rigorosament històrics, no tant les seves opinions i personalitats, absolutament ideades per l’autor. Deia que ara per ara l’obra dorm al calaix esperant un editor o editorial, i si no el trobo seguirà el camí de l’autopublicació. 

He llegit aquests dies les memóries del Duc de Saint Simón.  Un recull perquè aquest home va escriure unes memòries de 7000 pàgines. El recull i proleg és de Joan Casas i ja des de la primera pàgina, el traductor ens avisa que som davant d’una de les plumes més importants de la literatura francesa del segle XVII i part del XVIII.  Louis de Rouvroy, duc de Saint-Simon, fill d’un favorit de Lluis XIII, amic del Duc D’Orleans, regent de França a la mort del Rey Sol. ens descriu amb una gran meticulositat la vida de la cort francesa de Versailles, i, sobretor, la descripció, espléndida, dels habitants que pululen per aquell cau.

La crítica, del Casas i també de Carles Pujol, especialista en el Duc, ens expliquen la extraordinaria qualitat de les descripcions psicologiques, del caracter i de les opinions i facécies dels integrans de la cort, les intriques, conspiracions i modus de viure. Una prosa esplendorosa que va enlluernar a Balzac, Stendhal, Chateaubriand i a Proust.

Medea de Borrassà

Mentre estic buscant informació, documents, cartes, etc., del complot de Vilafranca de Conflent del segle XVII, del que ja he dit que en volia escriure una novel·la, he aprofitat el temps per fer-ne una altra sobre el mite de Medea.
Medea, amb pinzellada gruixuda, esposa de Jàson, mata els seus fills per gelosia quan és abandonada pel seu espòs. El mite és tractat per Eurípides en un drama que ens ha arribat fins avui.
Els grecs, els escriptors grecs, ja ho van explicar tot sobre les raons, les motivacions, els fets, els crims, els amors, etc. Els que provem d’escriure després, tots, no fem res més que escriure versions del que ja ens van contar.
Versions més o menys reeixides i no seré pas jo qui les qualifiqui. Ni tan sols la meva visió del mite.
La meva Medea, de Borrassà, mata el fill, no tant per un amor no correspost, que també, sinó per la frustració de no poder assolir els seus objectius de dominació i poder, l’ambició i l’egoisme han arribat a ser el motiu de la seva vida, i no hi ha res més important per ella.
Pot una mare matar als fills per raons tan poc fonamentades? I tant, en tenim exemples a cabassats, però com que és una violació tan bèstia de la nostra cultura jueu-cristiana no ens els plantegem o els rebutgem de la nostra ment.

Els meus llibres van seguint el seu recorregut. Ara la Biblioteca de Figueres explica que NÈMESI, EL BUROT DE MAIÀ, ha estat un dels llibres més llegits a la col·lecció local de la biblioteca. Estic content. A veure si els que segueixen seguiran el mateix camí.
El que he publicat després EL BRIGADA De l’HOTEL FLORIDA, ha hagut de superar tots els entrebancs deguts a la pandèmia que ens flagel·la. Així i tot he pogut fer algunes presentacions en societat. La primera a l’Associació d’amics del Castell de Sant Ferran amb bona assistència. Va ser presentat per l’historiador Alfons Romero, especialista en història contemporània i autor de nombrosos llibres i treballs. Tot un honor per mi la seva col·laboració. No vull amagar que soms cosins, encara que això no desmereix la meva ni la seva feina.
Aquesta passada setmana, el dia 14, hem repetit presentació a la casa de cultura de Llançà, presentació que em feia molta patxoca per ser el lloc on visc. Va repetir la presentació l’Alfons, que es va sobreposar a un refredat molt inoportú. També l’Alcaldessa de Llança, senyora Escarpantè va dirigir unes paraules als assistents. Agraït també.
Com ja vaig dir el setembre de l’any passat he seguit treballant en dues novel·les més que espero poder oferir al públic aquest any 2022.
I per no perdre el temps, treballo en una novella històrica, fonamentada en el complot de Vilafranca de Conflent, el dissabte de Glòria de 1674. Veurem que en surt.

Podeu també trobar el meu llibre “EL BRIGADA DE L’HOTEL FLORIDA” a la llibreria MAS BLANCH de Roses

A LES LLIBRERIES

Ja ha sortit a la venda el meu nou llibre EL BRIGADA DE L’HOTEL FLORIDA, una investigació del caporal Molins a la Figueres dels anys quaranta del segle XX. Aquest cop es tracta de resoldre un cas de tràfic d’obres d’art i moneda espoliades pels nazis i exèrcits auxiliars a les campanyes de Rússia i Polònia durant la WWII. Aquest mercat acabarà amb la mort, violenta, dels traficants implicats.
El llibre el trobareu, de moment, a les llibreries següents:
LA PLOMA i L’AUCA, de Figueres
POMAREDA, de Llançà
AMAZON,  versió en paper i a partir del dia cinc de setembre en format e-book

Nous llibres

D’aquí a pocs dies sortirà a la venda a les llibreries de sempre el meu llibre “El Brigada de l’Hotel Florida”, també la versió en e-book. Aquest, tercer de la sèrie del caporal Molins, ja l’he comentat a aquestes mateixes pàgines, per tan poca cosa a afegir, tracte dels espolis practicats pels exèrcits en les guerres a les quals la humanitat és tan aficionada. En aquest cas particular els espolis d’obres d’art a l’Europa de la Segona Guerra Mundial, també els de la nostra guerra civil, i, com no podia ser d’altra manera, l’espoli de l’exercit espanyol a la campanya contra Rússia. Tot plegat una trama on l’ambició de les persones, la falta d’ètica i la corrupció, sempre present a la Figueres dels anys quaranta i que en Molins aura de resoldre.
Cap al desembre treure el quart volum, ja escrit, i el febrer o març de l’any que ve l’últim de la saga Molins, que també ja el tinc complet. De moment, no tinc intenció de continuar, per ara (no es pot pas dir: d’aquesta aigua no en beuré), les aventures d’en Ramon Molins, la seva Senyora Agneta i els seus fills.
Ara, el meu interès és escriure una novel·la històrica, és a dir, una ficció en un ambient històric, amb uns personatges que van ser de carn i ossos, vull recrear, amb la meva interpretació, uns fets ocorreguts entre els anys 40 i 80 del segle XVII. Concretament l’anomenada “Conspiració de Vilafranca”, al Conflent, Ja n’anirem parlant…

He tornat

Els que seguiu aquest blog haureu pensat que m’he fos, que he desaparegut i no, res d’això. Em culpo i demano disculpes per no escriure res des del mes d’abril L’explicació: He estat enllestint dues novel·les del caporal Molins. Un guàrdia civil heterodox mallorquí trasplantat a l’Alt Empordà. Ja ho he explicat algun cop. Jo volia escriure novel·la policíaca ambientada als anys quaranta. No podia pas posar ni un detectiu privat (no n’hi havia) ni un mosso d’esquadra ( tampoc n’hi havia). Em quedava doncs la Policia i la Guàrdia Civil. Vaig triar fer protagonista al caporal Molins, Ramon Molins, en record d’un membre del cos amic del meu pare. La tercera que he escrit: “El brigada de l’Hotel Florida” que tracta del tràfic d’obres d’art espoliades durant la guerra, tant la nostra com la mundial, ha acabat tots els processos de correcció i abans que acabi aquest mes confio a posar-la a l’aparador d’Amazon.Mentre he acabat “La Farinera” que tracta de la corrupció política en el període del racionament d’aliments, tot passa a la ciutat de Figueres l’any 1945 aproximadament. Ara la novel·la la tinc en procés de correcció ortotipogràfica i d’estil.I ara fa tres o quatre dies he acabat d’escriure “Orfes” que entre altres coses tracta dels procediments seguits en els primers temps del franquisme sobre les criatures orfes de la guerra, El seu internament en orfenats on no van trobar estimació ni amor fins que en van sortir. Un drama per les pobres criatures. La novel·la va d’això barrejat amb la denúncia de la hipocresia moral dels dirigents locals del partit únic.Les meves obres són, en resum, llibres de lladres i civils, on els assassinats i els crims van amanits per la descripció de la societat dels anys quaranta. Un cop acabada la guerra civil i la mundial, el franquisme viu en mig del podrimer dels que pregonen la “nova” societat, la “nova Espanya” que aviat, a l’instant, va fer pujar al poder als aprofitats, als corruptes, als que s’aprofiten dels altres, la substitució de les estructures democràtiques de la república, per un estat neonazi pateix la manca de persones preparades per governar, i, per acabar-ho d’adobar, els primers anys els militars volen exercir tot el poder amb un resultat desastrós. El desabastament no fa més que posar sobre el tauler la incapacitat, falta de cultura i de formació de tots els arreplegats que , ara, manen. Encara ho patim avui.