Feeds:
Entrades
Comentaris

Nous llibres

D’aquí a pocs dies sortirà a la venda a les llibreries de sempre el meu llibre “El Brigada de l’Hotel Florida”, també la versió en e-book. Aquest, tercer de la sèrie del caporal Molins, ja l’he comentat a aquestes mateixes pàgines, per tan poca cosa a afegir, tracte dels espolis practicats pels exèrcits en les guerres a les quals la humanitat és tan aficionada. En aquest cas particular els espolis d’obres d’art a l’Europa de la Segona Guerra Mundial, també els de la nostra guerra civil, i, com no podia ser d’altra manera, l’espoli de l’exercit espanyol a la campanya contra Rússia. Tot plegat una trama on l’ambició de les persones, la falta d’ètica i la corrupció, sempre present a la Figueres dels anys quaranta i que en Molins aura de resoldre.
Cap al desembre treure el quart volum, ja escrit, i el febrer o març de l’any que ve l’últim de la saga Molins, que també ja el tinc complet. De moment, no tinc intenció de continuar, per ara (no es pot pas dir: d’aquesta aigua no en beuré), les aventures d’en Ramon Molins, la seva Senyora Agneta i els seus fills.
Ara, el meu interès és escriure una novel·la històrica, és a dir, una ficció en un ambient històric, amb uns personatges que van ser de carn i ossos, vull recrear, amb la meva interpretació, uns fets ocorreguts entre els anys 40 i 80 del segle XVII. Concretament l’anomenada “Conspiració de Vilafranca”, al Conflent, Ja n’anirem parlant…

He tornat

Els que seguiu aquest blog haureu pensat que m’he fos, que he desaparegut i no, res d’això. Em culpo i demano disculpes per no escriure res des del mes d’abril L’explicació: He estat enllestint dues novel·les del caporal Molins. Un guàrdia civil heterodox mallorquí trasplantat a l’Alt Empordà. Ja ho he explicat algun cop. Jo volia escriure novel·la policíaca ambientada als anys quaranta. No podia pas posar ni un detectiu privat (no n’hi havia) ni un mosso d’esquadra ( tampoc n’hi havia). Em quedava doncs la Policia i la Guàrdia Civil. Vaig triar fer protagonista al caporal Molins, Ramon Molins, en record d’un membre del cos amic del meu pare. La tercera que he escrit: “El brigada de l’Hotel Florida” que tracta del tràfic d’obres d’art espoliades durant la guerra, tant la nostra com la mundial, ha acabat tots els processos de correcció i abans que acabi aquest mes confio a posar-la a l’aparador d’Amazon.Mentre he acabat “La Farinera” que tracta de la corrupció política en el període del racionament d’aliments, tot passa a la ciutat de Figueres l’any 1945 aproximadament. Ara la novel·la la tinc en procés de correcció ortotipogràfica i d’estil.I ara fa tres o quatre dies he acabat d’escriure “Orfes” que entre altres coses tracta dels procediments seguits en els primers temps del franquisme sobre les criatures orfes de la guerra, El seu internament en orfenats on no van trobar estimació ni amor fins que en van sortir. Un drama per les pobres criatures. La novel·la va d’això barrejat amb la denúncia de la hipocresia moral dels dirigents locals del partit únic.Les meves obres són, en resum, llibres de lladres i civils, on els assassinats i els crims van amanits per la descripció de la societat dels anys quaranta. Un cop acabada la guerra civil i la mundial, el franquisme viu en mig del podrimer dels que pregonen la “nova” societat, la “nova Espanya” que aviat, a l’instant, va fer pujar al poder als aprofitats, als corruptes, als que s’aprofiten dels altres, la substitució de les estructures democràtiques de la república, per un estat neonazi pateix la manca de persones preparades per governar, i, per acabar-ho d’adobar, els primers anys els militars volen exercir tot el poder amb un resultat desastrós. El desabastament no fa més que posar sobre el tauler la incapacitat, falta de cultura i de formació de tots els arreplegats que , ara, manen. Encara ho patim avui.

Les meves manies

 Pensava avui en les manies dels que escrivim. S’ha parlat molt sobre aquestes petites coses que ens fan falta per posar-nos a escriure. Potser hi ha molt de tòpic, és probable. Jo els explico les meves manies que són poques i molt senzilles.

Les novel·les les escric sempre a mà, els esborranys els escric en llibretes Miquel Rius NOTEBOOK4 de 160 planes, fulles en blanc sense ratllar ni quadricular i paper de 70 grams. Escric quan puc, sense tenir una planificació rígida del contingut. Les trames i subtrames van sorgint al mateix temps que escric. A cada fulla hi escric la data i el núm. correlatiu de l’escrit del dia. Quan tinc quinze o vint planes plenes per les dues cares, escrites amb bolígraf de punta fina BIC o PENTEl, sempre de punta fina en blau o negra, les passo a word i, a vegades, pel corrector ortogràfic, perquè escric a tota vela sense fixar-m’hi gaire, sense accents i sovint amb lletres canviades. Aquest primer esborrany el corregeixo altre cop a mà, i finalment en un altre word que imprimeixo en DINA4.
Tant l’esborrany inicial, escrit a mà en format A5 com l’últim en A4 els guardo en carpetes d’anelles i així sempre tinc a l’abast els originals.
Els personatges que van sortint mentre escric els anoto en papers stick grocs que enganxo a les tapes dures de les carpetes d’anelles. A cada stick hi ha el nom, rol, i principals característiques físiques, que pot anar variant mentre vaig escrivint. El mateix amb els noms rellevants, noms d’edificis, habitatges, vehicles, etc. Ho faig perquè a vegades no recordo el cognom d’un personatge que vaig fer servir fa dos mesos o tres.


Quan tinc una tercera o dues terceres parts de l’extensió que crec que pot tenir la novel·la completa, repasso lo escrit i vaig anotant les preguntes que em suggereix el text, trames incompletes, situacions a les quals no he donat sortida, contradiccions, etc. Aquestes notes em serveixen per reprendre l’escriptura i resoldre el conflicte.

Més tard, amb l’obra ja quasi acabada faig una reordenació dels textos escrits, un muntatge de les pàgines escrites per assegurar la continuïtat del temps, o si són pàgines relatives a períodes temporals o situacions anteriors al d’on es desenvolupa l’acció, poder situar-les correctament per fer-ho tot més entenedor.

 Quant trigo a escriure un llibre? 

Si seguís les meves pròpies recomanacions, la d’escriure 6 folis al dia, diria que dos mesos, això si, dedicant-s’hi sense fer res més. Com que, en el meu cas no puc, tinc altres moltes coses a fer, es pot dir que trigo un any. I tampoc és cert potser acabat, acabat dos anys. No soc gaire productiu, la veritat. Necessito millorar.

Ahir vaig anar a sentir la presentació que en Vicenç feia del seu últim llibre, LA CASA DELS AVIS, a la Biblioteca de Figueres. Hi va haver una presentació del llibre per part d’Alfons Romero que ens va descobrir la utilitat històrica del llibre en rebuscar en la vida d’una família sense obviar el moment històric que toca viure als personatges i la repercussió que la presa de posició política afecta a les persones i als seus descendents. Tant en Vicenç com l’Alfons van posar èmfasis al buit a la memòria dels que van patir la guerra civil, buit que és conseqüència de la por, del terror generat per una repressió brutal del franquisme.

Aquesta és la pretensió de les meves novel·les, posar sobre la taula el rerefons d’una societat que, encara que no vulgui, practica una autocensura en tots els actes de la seva vida fins al punt de no explicar, de deixar als llims als seus descendents. Explicar, dins una trama senzilla, sense cap pretensió historicista, una forma de fer, de viure; descriure unes vides condicionades pels vencedors, una vida envoltada de corrupció, de venalitat, d’injustícia, una vida en una societat corrompuda en els seus valor més essencials. Als seus fills i néts, no els explicaran res, res del que han viscut i patit com si uns anys de la seva vida de vençuts fossin una pàgina en blanc, com si s’haguera perdut la memòria voluntàriament. I la reconstrucció de les vides. Villatoro ens va explicar la gènesi de la seva obra resseguint arxius, papers, paraules, i el seu treball és digne del més gran elogi.

Un lector, i amic, em diu: Ara mateix he acabat el Nèmesi, el burot de Maià. Una de les característiques que des de fa temps valoro d’una narració és quan tot llegint sense adonar-te’n veus allò que estàs llegint com si es tractés d’una pel·lícula, o millor, que en “aquella sala entapissada de vellut, amb una marededeu dintre d’una fornícula que sembla que et vigili” ja hi has estat. He sentit aquesta sensació constantment mentre llegia el teu llibre. No el podia deixar.
El comentari, que agraeixo molt i molt, em du a reflexionar sobre el fet de llegir. Als que ens agrada, des de petits, que devorem lectures, des de fa anys i panys, estem avesats a imaginar els mons que ens descriuen els autors, a imaginar fins al punt de recrear-ho talment com si tinguéssim els personatges, les estances, els paisatges, a tocar. Llegir ajuda a ser creatius, a veure els fets des de diversos punts de vista, a tenir un concepte, sovint, heterodox sobre les filosofies i maneres de viure que ens vol imposar la societat. Ens fa rebels a l’ordre establert perquè ens indueix a pensar, a discutir, a no donar res per ver.
El comentari al meu llibre que m’ha enviat l’amic m’esperona a seguir escrivint com ho faig i amb el llenguatge que m’és propi. Seguiré

He fet un recorregut per les llibreries on es venen els meus llibres NÈMESI, EL BUROT DE MAIÀ, i també EL MEU LLIBRE DEL PEIX, A pesar de la pandèmia, que les vendes a tots els sectors pateixen de valent, a poc a poc van sortint. Us recordo que ara, per ara, els podeu trobar a LA PLOMA, L’AUCA I BOOKMAN de Figueres, també a PUMAREDA de Llança.
Els que encara no els heu comprat ànims. Estic segur que tant als que els agrada la novel·la negra, com als cuinòfils, amants de la cuina del peix, en gaudireu.
Respecte a la novel·la que estic escrivint ja he arribat quasi al final del nus, Ara arriba el moment del desenllaç, em costarà, n’estic segur, massa trames encara obertes. És el que més em costa, encallat aquí hi puc passar uns mesos. Uff!

He començat la meva quarta novel·la, com sempre és una novel·la negra i criminal, aquest cop tracto la corrupció política i econòmica a Figueres els anys de la dictadura, l’estraperlo, just en començar els anys cinquanta del segle passat. Per fi desvetllo, a petició dels lectors, el nom de pila d’en Molins, el nostre investigador de la guàrdia civil, també el nom de la seva parella i la seva ajuda en el desentrellat de tota la xarxa de corrupció municipal a les ciutats d’una certa importància al nostre Empordà.
Com sempre, he començat sense saber exactament on em duran els personatges i l’acció que es va desenvolupant. Em sento incapaç de planificar al detall tota la trama, totes les característiques de cada persona que hi intervé i del rol que representa, així i tot intento complir la tasca d’un mínim de 6 folis al dia.  Aquests dies llegia Murakami al seu llibre “De què  parlo quan parlo d’escriure” i és un llibre que recomano a tots aquells, que com jo, sous un xic lletraferits. I la seva gran recomanació: Llegeix, bo i dolent, llegeix, de tot, com més millor, una recomanació idèntica a la de Stephen King, i la segona recomanació: Observa, mira, llufeja, que res de l’entorn et passi per alt, tard o d’hora ho faràs servir en escriure i més aviat que tard, algun dels teus personatges s’assemblarà a algú que has conegut.

Bé ja podeu trobar a Kindle, Amazon llibres en català, la segona edició, primera versió EPUB, del meu llibre Cobdícia, Figueres 1943.
Els tripijocs d’un cònsol alemany a Figueres, als anys en què el domini Nazi a Europa és absolut, fa negocis amb industrials locals. Aquests negocis d’importació i exportació beneficien a ambdues parts mitjançant un sistema corrupte de certificacions.
Un guàrdia civil, en Molins, excarrabiner, nadiu de Mallorca, que és íntimament desafecte amb la dictadura, els seus jerarques i la repressió, és destinat a la recerca d’activitats de contraban i altres delictes econòmics… L’accident d’un avió alemany a la muntanya de Pení, entre Roses i Cadaqués, és inicialment, investigat d’ofici, pel caporal Molins de la guàrdia civil. Davant la seva sorpresa, per l’avió i el seu carregament, que ha desaparegut, s’interessa tothom, els militars, el cònsol alemany, el jerarca local de la falange de Figueres, fill, casualment d’un banquer. Un pescador enamorat de la mestra d’escola   de Port de la Selva que alhora, té altres activitats… Un pastor d’ovelles que tanca el ramat a una pleta a prop del lloc de l’accident és assassinat uns dies després. Mort que precipitarà les investigacions a Port de la Selva i Figueres. En pocs dies augmentarà el nombre de morts i, finalment es resoldrà el misteri del carregament i els seus destins.

Port de la Selva

Una part de la novel·la NEMESI passa a Port de la Selva, nosaltres sempre hem dit “El Port”, potser perquè la meva mare i avis eren de la Selva de Mar, nom que també abreviem dient “La Selva”, així que quan parlo del Port no és per mi un genèric sinó un lloc on hi tinc excel·lents records. Encara que els Ferrerfàbrega venien de La Selva, han acabat quasi tots al Port, perquè hi ha més vida, perquè, a començaments dels anys cinquanta ja era una destinació turística, i han sabut fer les coses un xic més bé que altres localitats costaneres. És clar que el mèrit també es deu a l’orientació de cara a sol, a un desenvolupament urbanístic més regulat i a les connexions polítiques i culturals que han sabut cultivar. Jo parlo del moll de Reig, del moll de en Balleu, del cafè que van rebatejar “España” després de la guerra civil, de la pesca, dels llaguts, i de mil detalls on es veu el meu interès pel poble

El meu oncle Josep Maria, quan jo tenia encara no dotze anys hi tenia un bar: El Monterrey, que encara existeix i, a part feia de taxista, remenava amb el peix i el marisc, cuidava de l’olivar i la vinya, no parava mai. Era casat amb la Maria Dolors, filla del calafat Mallol, aquest feia uns llaguts preciosos, amb un disseny que, segurament, no havia canviat en centenars d’anys. Recordo vagament el taller on hi havia plantilles penjades a les parets per diferents mides de llaguts, on no hi havia ni una màquina, potser una universal, i tot, absolutament tot, es feia a mà. El matrimoni va tenir dos fills Josep Maria i Enric, que han continuat el negoci de les barques perquè no van voler saber res de res de bars i hostaleria ja de ben joves. El meu oncle es va traspassar el bar i va acabar amb una botiga de comestibles, més tard reconvertida quasi en xarcuteria.
Una de les coses de la que també parlo és la grua del port. Crec que no n’hi havia, segurament m’ho invento, però vaig pensar en les antigues grues de Renfe que hi havia a les estacions de mercaderies. Aquestes grues, mogudes a mà,   eren a pràcticament a totes les estacions de tren. Al ramal destinat a mercaderies hi havia un moll que quedava a l’alçada del vagó i la grua. Al port de Colera encara en van instal·lar una els anys vuitanta que feien servir per amarar barques o treure-les de l’aigua. Jo he suposat que al moll del Port fet durant la guerra també hi devia haver una grua, aquesta de la fotografia és de l’estació de Camporrobles, a prop d’Utiel,  hi podeu veure les cadenes en lloc de cable. Aquestes grues aprofitaven la desmultiplicació d’engranatges per enlairar més de cinc mil kg amb un sol home.

Un amic m’escriu l’altre dia i entre altres comentaris diu: Ho tindràs tot planificat, referint-se a l’escriptura de la novel·la. Doncs no. Jo creia que si, que calia una planificació, una mena de sinopsi de tot el que havia de passar, de la descripció de la trama, i després, un cop resolts els personatges i el seu rol, un cop planificat el desenvolupament doncs apa, a farcir els esquemes. 
Sento molt dir-ho, jo no ho faig així, a les tres novel·les que he escrit no ho he fet i l’experiència em diu que, per mi, és molt més fàcil no planificar res. Comences a escriure i el text et porta endavant, els personatges que crees agafant vida pròpia i estiren la trama cap aquí o cap allà. 
Sí que arriba un moment, o diversos, que em sento tallat, que no sé com sortit, diguem-ne de l’embolic. Cal, llavors, deixar-ho reposar i al cap d’un temps, aquell pou que semblava que no tenia sortida resulta que en té una o més d’una. I reprenc el fil.
Aquesta forma de fer, diria un xic anàrquica, quan considero que ja està tot dit, m’obliga a fer un muntatge. És a dir, revisar la línia de temps, veure si tot té coherència, desestimar texts, afegir algun aclariment, alterar l’ordre en què s’ha escrit per fer més entenedora l’acció, etc., és a dir el que en cinema se’n diu muntar el metratge que s’ha filmat.
I em sorprenc a mi mateix explicant a aquest blog d’on han sortit les imatges o les històries que em permeten fer una novel·la. Però ho faig a posteriori. Avui parlant dels vehicles que surten a Cobdícia, m’he adonat que vaig posar la motocicleta Velocette perquè havia estat una moto del meu pare!. Però en el moment d’escriure-la no sabria per què vaig triar aquesta marca.
Haruki Murakami diu: “Cal desenvolupar l’hàbit d’observar amb tot detall les coses i els fets que tens davant; d’observar amb la màxima cura i atenció les persones que t’envolten i les coses que passen al teu entorn. L’important és retenir a la memòria, de la manera més viva possible, tots aquells materials d’una forma com més acostada millor a les circumstàncies en què han sorgit” ( De què parlo quan parlo d’escriure. edt. Empuries)”
A les meves obres, procuro recrear, tan fidelment com puc, l’ambient de la postguerra, l’ambient de Figueres dels anys quaranta. Ara bé, jo no vaig pas viure aquella època, Jo vaig néixer el 48, per tant, fins que no vaig tenir ús de raó no vaig captar res de res. O si?, o sí que vaig captar l’ambient, la sensació de por, de coses prohibides, sí que vaig absorbir tot el que es deia, a casa i a fora, el que comentaven les persones properes, i això va anar configurant la meva memòria. Els lectors em diuen que l’ambientació és molt reeixida. És clar que lectors que ho visquessin ja en queden pocs i uns i altres parlem dels nostres propis records manipulats per les nostres vivències.