Feeds:
Entrades
Comentaris

Ahir vaig anar a sentir la presentació que en Vicenç feia del seu últim llibre, LA CASA DELS AVIS, a la Biblioteca de Figueres. Hi va haver una presentació del llibre per part d’Alfons Romero que ens va descobrir la utilitat històrica del llibre en rebuscar en la vida d’una família sense obviar el moment històric que toca viure als personatges i la repercussió que la presa de posició política afecta a les persones i als seus descendents. Tant en Vicenç com l’Alfons van posar èmfasis al buit a la memòria dels que van patir la guerra civil, buit que és conseqüència de la por, del terror generat per una repressió brutal del franquisme.

Aquesta és la pretensió de les meves novel·les, posar sobre la taula el rerefons d’una societat que, encara que no vulgui, practica una autocensura en tots els actes de la seva vida fins al punt de no explicar, de deixar als llims als seus descendents. Explicar, dins una trama senzilla, sense cap pretensió historicista, una forma de fer, de viure; descriure unes vides condicionades pels vencedors, una vida envoltada de corrupció, de venalitat, d’injustícia, una vida en una societat corrompuda en els seus valor més essencials. Als seus fills i néts, no els explicaran res, res del que han viscut i patit com si uns anys de la seva vida de vençuts fossin una pàgina en blanc, com si s’haguera perdut la memòria voluntàriament. I la reconstrucció de les vides. Villatoro ens va explicar la gènesi de la seva obra resseguint arxius, papers, paraules, i el seu treball és digne del més gran elogi.

Un lector, i amic, em diu: Ara mateix he acabat el Nèmesi, el burot de Maià. Una de les característiques que des de fa temps valoro d’una narració és quan tot llegint sense adonar-te’n veus allò que estàs llegint com si es tractés d’una pel·lícula, o millor, que en “aquella sala entapissada de vellut, amb una marededeu dintre d’una fornícula que sembla que et vigili” ja hi has estat. He sentit aquesta sensació constantment mentre llegia el teu llibre. No el podia deixar.
El comentari, que agraeixo molt i molt, em du a reflexionar sobre el fet de llegir. Als que ens agrada, des de petits, que devorem lectures, des de fa anys i panys, estem avesats a imaginar els mons que ens descriuen els autors, a imaginar fins al punt de recrear-ho talment com si tinguéssim els personatges, les estances, els paisatges, a tocar. Llegir ajuda a ser creatius, a veure els fets des de diversos punts de vista, a tenir un concepte, sovint, heterodox sobre les filosofies i maneres de viure que ens vol imposar la societat. Ens fa rebels a l’ordre establert perquè ens indueix a pensar, a discutir, a no donar res per ver.
El comentari al meu llibre que m’ha enviat l’amic m’esperona a seguir escrivint com ho faig i amb el llenguatge que m’és propi. Seguiré

He fet un recorregut per les llibreries on es venen els meus llibres NÈMESI, EL BUROT DE MAIÀ, i també EL MEU LLIBRE DEL PEIX, A pesar de la pandèmia, que les vendes a tots els sectors pateixen de valent, a poc a poc van sortint. Us recordo que ara, per ara, els podeu trobar a LA PLOMA, L’AUCA I BOOKMAN de Figueres, també a PUMAREDA de Llança.
Els que encara no els heu comprat ànims. Estic segur que tant als que els agrada la novel·la negra, com als cuinòfils, amants de la cuina del peix, en gaudireu.
Respecte a la novel·la que estic escrivint ja he arribat quasi al final del nus, Ara arriba el moment del desenllaç, em costarà, n’estic segur, massa trames encara obertes. És el que més em costa, encallat aquí hi puc passar uns mesos. Uff!

He començat la meva quarta novel·la, com sempre és una novel·la negra i criminal, aquest cop tracto la corrupció política i econòmica a Figueres els anys de la dictadura, l’estraperlo, just en començar els anys cinquanta del segle passat. Per fi desvetllo, a petició dels lectors, el nom de pila d’en Molins, el nostre investigador de la guàrdia civil, també el nom de la seva parella i la seva ajuda en el desentrellat de tota la xarxa de corrupció municipal a les ciutats d’una certa importància al nostre Empordà.
Com sempre, he començat sense saber exactament on em duran els personatges i l’acció que es va desenvolupant. Em sento incapaç de planificar al detall tota la trama, totes les característiques de cada persona que hi intervé i del rol que representa, així i tot intento complir la tasca d’un mínim de 6 folis al dia.  Aquests dies llegia Murakami al seu llibre “De què  parlo quan parlo d’escriure” i és un llibre que recomano a tots aquells, que com jo, sous un xic lletraferits. I la seva gran recomanació: Llegeix, bo i dolent, llegeix, de tot, com més millor, una recomanació idèntica a la de Stephen King, i la segona recomanació: Observa, mira, llufeja, que res de l’entorn et passi per alt, tard o d’hora ho faràs servir en escriure i més aviat que tard, algun dels teus personatges s’assemblarà a algú que has conegut.

Bé ja podeu trobar a Kindle, Amazon llibres en català, la segona edició, primera versió EPUB, del meu llibre Cobdícia, Figueres 1943.
Els tripijocs d’un cònsol alemany a Figueres, als anys en què el domini Nazi a Europa és absolut, fa negocis amb industrials locals. Aquests negocis d’importació i exportació beneficien a ambdues parts mitjançant un sistema corrupte de certificacions.
Un guàrdia civil, en Molins, excarrabiner, nadiu de Mallorca, que és íntimament desafecte amb la dictadura, els seus jerarques i la repressió, és destinat a la recerca d’activitats de contraban i altres delictes econòmics… L’accident d’un avió alemany a la muntanya de Pení, entre Roses i Cadaqués, és inicialment, investigat d’ofici, pel caporal Molins de la guàrdia civil. Davant la seva sorpresa, per l’avió i el seu carregament, que ha desaparegut, s’interessa tothom, els militars, el cònsol alemany, el jerarca local de la falange de Figueres, fill, casualment d’un banquer. Un pescador enamorat de la mestra d’escola   de Port de la Selva que alhora, té altres activitats… Un pastor d’ovelles que tanca el ramat a una pleta a prop del lloc de l’accident és assassinat uns dies després. Mort que precipitarà les investigacions a Port de la Selva i Figueres. En pocs dies augmentarà el nombre de morts i, finalment es resoldrà el misteri del carregament i els seus destins.

Port de la Selva

Una part de la novel·la NEMESI passa a Port de la Selva, nosaltres sempre hem dit “El Port”, potser perquè la meva mare i avis eren de la Selva de Mar, nom que també abreviem dient “La Selva”, així que quan parlo del Port no és per mi un genèric sinó un lloc on hi tinc excel·lents records. Encara que els Ferrerfàbrega venien de La Selva, han acabat quasi tots al Port, perquè hi ha més vida, perquè, a començaments dels anys cinquanta ja era una destinació turística, i han sabut fer les coses un xic més bé que altres localitats costaneres. És clar que el mèrit també es deu a l’orientació de cara a sol, a un desenvolupament urbanístic més regulat i a les connexions polítiques i culturals que han sabut cultivar. Jo parlo del moll de Reig, del moll de en Balleu, del cafè que van rebatejar “España” després de la guerra civil, de la pesca, dels llaguts, i de mil detalls on es veu el meu interès pel poble

El meu oncle Josep Maria, quan jo tenia encara no dotze anys hi tenia un bar: El Monterrey, que encara existeix i, a part feia de taxista, remenava amb el peix i el marisc, cuidava de l’olivar i la vinya, no parava mai. Era casat amb la Maria Dolors, filla del calafat Mallol, aquest feia uns llaguts preciosos, amb un disseny que, segurament, no havia canviat en centenars d’anys. Recordo vagament el taller on hi havia plantilles penjades a les parets per diferents mides de llaguts, on no hi havia ni una màquina, potser una universal, i tot, absolutament tot, es feia a mà. El matrimoni va tenir dos fills Josep Maria i Enric, que han continuat el negoci de les barques perquè no van voler saber res de res de bars i hostaleria ja de ben joves. El meu oncle es va traspassar el bar i va acabar amb una botiga de comestibles, més tard reconvertida quasi en xarcuteria.
Una de les coses de la que també parlo és la grua del port. Crec que no n’hi havia, segurament m’ho invento, però vaig pensar en les antigues grues de Renfe que hi havia a les estacions de mercaderies. Aquestes grues, mogudes a mà,   eren a pràcticament a totes les estacions de tren. Al ramal destinat a mercaderies hi havia un moll que quedava a l’alçada del vagó i la grua. Al port de Colera encara en van instal·lar una els anys vuitanta que feien servir per amarar barques o treure-les de l’aigua. Jo he suposat que al moll del Port fet durant la guerra també hi devia haver una grua, aquesta de la fotografia és de l’estació de Camporrobles, a prop d’Utiel,  hi podeu veure les cadenes en lloc de cable. Aquestes grues aprofitaven la desmultiplicació d’engranatges per enlairar més de cinc mil kg amb un sol home.

Un amic m’escriu l’altre dia i entre altres comentaris diu: Ho tindràs tot planificat, referint-se a l’escriptura de la novel·la. Doncs no. Jo creia que si, que calia una planificació, una mena de sinopsi de tot el que havia de passar, de la descripció de la trama, i després, un cop resolts els personatges i el seu rol, un cop planificat el desenvolupament doncs apa, a farcir els esquemes. 
Sento molt dir-ho, jo no ho faig així, a les tres novel·les que he escrit no ho he fet i l’experiència em diu que, per mi, és molt més fàcil no planificar res. Comences a escriure i el text et porta endavant, els personatges que crees agafant vida pròpia i estiren la trama cap aquí o cap allà. 
Sí que arriba un moment, o diversos, que em sento tallat, que no sé com sortit, diguem-ne de l’embolic. Cal, llavors, deixar-ho reposar i al cap d’un temps, aquell pou que semblava que no tenia sortida resulta que en té una o més d’una. I reprenc el fil.
Aquesta forma de fer, diria un xic anàrquica, quan considero que ja està tot dit, m’obliga a fer un muntatge. És a dir, revisar la línia de temps, veure si tot té coherència, desestimar texts, afegir algun aclariment, alterar l’ordre en què s’ha escrit per fer més entenedora l’acció, etc., és a dir el que en cinema se’n diu muntar el metratge que s’ha filmat.
I em sorprenc a mi mateix explicant a aquest blog d’on han sortit les imatges o les històries que em permeten fer una novel·la. Però ho faig a posteriori. Avui parlant dels vehicles que surten a Cobdícia, m’he adonat que vaig posar la motocicleta Velocette perquè havia estat una moto del meu pare!. Però en el moment d’escriure-la no sabria per què vaig triar aquesta marca.
Haruki Murakami diu: “Cal desenvolupar l’hàbit d’observar amb tot detall les coses i els fets que tens davant; d’observar amb la màxima cura i atenció les persones que t’envolten i les coses que passen al teu entorn. L’important és retenir a la memòria, de la manera més viva possible, tots aquells materials d’una forma com més acostada millor a les circumstàncies en què han sorgit” ( De què parlo quan parlo d’escriure. edt. Empuries)”
A les meves obres, procuro recrear, tan fidelment com puc, l’ambient de la postguerra, l’ambient de Figueres dels anys quaranta. Ara bé, jo no vaig pas viure aquella època, Jo vaig néixer el 48, per tant, fins que no vaig tenir ús de raó no vaig captar res de res. O si?, o sí que vaig captar l’ambient, la sensació de por, de coses prohibides, sí que vaig absorbir tot el que es deia, a casa i a fora, el que comentaven les persones properes, i això va anar configurant la meva memòria. Els lectors em diuen que l’ambientació és molt reeixida. És clar que lectors que ho visquessin ja en queden pocs i uns i altres parlem dels nostres propis records manipulats per les nostres vivències.

  Skoda Superb 640, 1935. El cotxe del cònsol Hans a Cobdícia. Encara que alemanya no va ocupar del tot Txecoslovàquia fins a l’any 1939, de fet Skoda ja produïa aquest model de cotxe per les elits centreeuropees i no és d’estranyar que el cònsol alemany a una frontera important com la de l’Alt Empordà, disposes d’un vehicle semblant

 Citroën Stromberg 1936, Aquest cotxe, el primer de tracció davantera i xassís integrat amb la carrosseria va ser un vehicle robust, adaptat a tots els camins, que França va començar a produir el 1936. A la novel·la aquest vehicle ha estat requisat a ves a saber qui i posat a disposició de la Guàrdia civil. La penúria de vehicles a la postguerra espanyola és horrorosa i els guàrdies hi han de fer la major part de rondes i serveis a peu o amb el transport públic. En el cas de Figueres, a la novel·la tenen aquest cotxe i una moto.

 Fiat 506 “Balilla” 1936 Fet a Itàlia, era el cotxe amb el qual somiava en Mussolini  com a cotxe per les masses. Emulació de l’escarabat de Hitler, no incorporava gaires novetats mecàniques i va ser un cotxe de les classes mitjanes a l’Espanya franquista fins a l’aparició de Seat. A Cobdícia,  és el cotxe que fa servir el dirigent local de la Falange a Figueres.

Un altre vehicle del qual disposa la caserna de guàrdia civil a Figueres és una moto Velocette. Aquesta moto, de fabricació anglesa, també deu ser un vehicle requisat durant la guerra. És una moto artesanal, de 250 cc. o de 350 cc. prou veloç. Encara que a la novel·la dic fàstics de les mecàniques angleses, aquesta moto, potser per la seva factura, era precisa i fiable. El meu pare en va tenir una els anys cinquanta i feia el trajecte Figueres Setcases cada setmana mentre la mare, la meva germana i jo estiuejàvem a aquest poble per raó de la bronquitis de la Montserrat, ma germana. També, amb la mare feien sortides els diumenges i per poder anar còmodament amb la moto, la mare es va fer fer uns pantalons per un sastre de Figueres, Amb gran escàndol de la societat catòlica i missaire de la ciutat.


No sé si ho he explicat algun cop, em refereixo d’on va sortir la idea de l’avió estavellat a la muntanya de Pení, avió alemany carregat d’or i que és l’element central de la meva novel·la Cobdicia.
En realitat vaig utilitzar dos accidents reals que havien succeït a la serra de Pení i la serra de Rodes.
Quan la meva mare tenia 7 o 8 anys, parlem de 1928 o 29, no ho sé pas exactament, un avió francès es va estavellar a la serra de Rodes. Aquest avió que seguia la costa espanyola en una travessa fins a Algèria, en voler fer el gir que fan tots els avions a Cap de Creus per encarar-se cap a Barcelona, va perdre el món de vista, mai més ben dit, i es va estavellar. Persones de La Vall i de Selva de Mar, van anar a veure el lloc on s’havia estavellat. L’avió, en petar a terra, s’havia incendiat i la tripulació va morir i es va cremar. La meva mare, recordava la impressió que li va fer la pudor de carn humana cremada i ho explicava. Sembla que primer va acudir al lloc va ser una persona de La Vall que tenia bestiar a la muntanya. Amb ell es va complir allò de qui primer hi és primer hereta. Després de l’accident va anar a viure a Figueres sobtadament enriquit on va muntar negocis i comerços. I és que l’avió, es va dir, duia la paga (mensual, anyal?) de l’exèrcit francès d’Algèria.
L’altre accident va ser d’un avió alemany que l’any 1943 o 44 es va estavellar a la muntanya de Pení. Una acció de guerra, segurament. Ignoro si era un avió gran o petit, el cas és que el meu pare i molta altra gent de Figueres va anar-hi, a tocar la carretera de Cadaqués, a veure les restes.
Jo, dels dos accidents en vaig fer un de sol posant-hi un xic d’imaginació i una trama. Si llegiu o heu llegit la novel·la ja em direu que en penseu. Un amic,   fa anys, quan es podia fer, buscava coses amb un detector magnètic, em va dir haver trobat un motor d’avió a la serra de Rodes, Seria el del francès?

Can Puig d’Ollers

La casa pairal a Némesi

Can Puig d’Ollers. En primer lloc cal dir que aquesta nissaga, aquesta casa pairal és fruit de la meva imaginació. No és el reflex de cap casa en concret ni cap família que jo hagi conegut o que en sàpiga l’existència. I doncs? Diria que es tracta d’un “retallar i enganxar” Vas acumulant imatges d’aquí, d’allà, i quan escrius et van apareixent aquestes imatges com si fossin postals, algunes són de museus o cases museïtzades, altres són detalls que si he clissat d’algunes masies o cases senyorials. A la novel·la hi ha retalls de cases de Vilafant, de Beuda, de Garriguella, de Navata o de Torroella de Fluvià, etc. o de cases més senzilles com a Cal Magre de Llers, on vaig viure uns anys. Estic segur que al lector les meves descripcions els portaran records i també diria que seran molt diferents dels meus. 
La virtut d’un text escrit és que permet que cada u es faci una imatge del que llegeix, i segur que seran diferents, influïdes per les vivències i records propis. És clar que quan escric passen per davant meu les imatges dels llocs que he conegut, suposo que a tothom li passa igual, i el tòpic de què a cada obra escrita hi ha molt de la biografia de qui ho escriu és ben cert.
No cal dir que, en triar la Catalunya humida per situar a Can Puig d’Ollers, vaig pensar en Can Noguer de Segueró. La vista de la casa, envoltada de boscos que van des de Beuda a les muntanyes que ens separen de la ratlla de França també va ser la inspiració d’una gran casa, d’una gran propietat rural, en la que els recursos que genera no provenen tant del cultiu de la terra sinó de l’explotació forestal. Ignoro si els recursos de la casa que vaig triar van en aquesta direcció. Sols aprofito la imatge de la casa. Les descripcions corresponents a l’entrada i les estances ja corresponen a altres llocs.