mardamunt

Un amic m’escriu l’altre dia i entre altres comentaris diu: Ho tindràs tot planificat, referint-se a l’escriptura de la novel·la. Doncs no. Jo creia que si, que calia una planificació, una mena de sinopsi de tot el que havia de passar, de la descripció de la trama, i després, un cop resolts els personatges i el seu rol, un cop planificat el desenvolupament doncs apa, a farcir els esquemes. 
Sento molt dir-ho, jo no ho faig així, a les tres novel·les que he escrit no ho he fet i l’experiència em diu que, per mi, és molt més fàcil no planificar res. Comences a escriure i el text et porta endavant, els personatges que crees agafant vida pròpia i estiren la trama cap aquí o cap allà. 
Sí que arriba un moment, o diversos, que em sento tallat, que no sé com sortit, diguem-ne de l’embolic. Cal, llavors, deixar-ho reposar i al cap d’un temps, aquell pou que semblava que no tenia sortida resulta que en té una o més d’una. I reprenc el fil.
Aquesta forma de fer, diria un xic anàrquica, quan considero que ja està tot dit, m’obliga a fer un muntatge. És a dir, revisar la línia de temps, veure si tot té coherència, desestimar texts, afegir algun aclariment, alterar l’ordre en què s’ha escrit per fer més entenedora l’acció, etc., és a dir el que en cinema se’n diu muntar el metratge que s’ha filmat.
I em sorprenc a mi mateix explicant a aquest blog d’on han sortit les imatges o les històries que em permeten fer una novel·la. Però ho faig a posteriori. Avui parlant dels vehicles que surten a Cobdícia, m’he adonat que vaig posar la motocicleta Velocette perquè havia estat una moto del meu pare!. Però en el moment d’escriure-la no sabria per què vaig triar aquesta marca.
Haruki Murakami diu: “Cal desenvolupar l’hàbit d’observar amb tot detall les coses i els fets que tens davant; d’observar amb la màxima cura i atenció les persones que t’envolten i les coses que passen al teu entorn. L’important és retenir a la memòria, de la manera més viva possible, tots aquells materials d’una forma com més acostada millor a les circumstàncies en què han sorgit” ( De què parlo quan parlo d’escriure. edt. Empuries)”
A les meves obres, procuro recrear, tan fidelment com puc, l’ambient de la postguerra, l’ambient de Figueres dels anys quaranta. Ara bé, jo no vaig pas viure aquella època, Jo vaig néixer el 48, per tant, fins que no vaig tenir ús de raó no vaig captar res de res. O si?, o sí que vaig captar l’ambient, la sensació de por, de coses prohibides, sí que vaig absorbir tot el que es deia, a casa i a fora, el que comentaven les persones properes, i això va anar configurant la meva memòria. Els lectors em diuen que l’ambientació és molt reeixida. És clar que lectors que ho visquessin ja en queden pocs i uns i altres parlem dels nostres propis records manipulats per les nostres vivències.

Read Full Post »