mardamunt

D’aquí a pocs dies sortirà a la venda a les llibreries de sempre el meu llibre “El Brigada de l’Hotel Florida”, també la versió en e-book. Aquest, tercer de la sèrie del caporal Molins, ja l’he comentat a aquestes mateixes pàgines, per tan poca cosa a afegir, tracte dels espolis practicats pels exèrcits en les guerres a les quals la humanitat és tan aficionada. En aquest cas particular els espolis d’obres d’art a l’Europa de la Segona Guerra Mundial, també els de la nostra guerra civil, i, com no podia ser d’altra manera, l’espoli de l’exercit espanyol a la campanya contra Rússia. Tot plegat una trama on l’ambició de les persones, la falta d’ètica i la corrupció, sempre present a la Figueres dels anys quaranta i que en Molins aura de resoldre.
Cap al desembre treure el quart volum, ja escrit, i el febrer o març de l’any que ve l’últim de la saga Molins, que també ja el tinc complet. De moment, no tinc intenció de continuar, per ara (no es pot pas dir: d’aquesta aigua no en beuré), les aventures d’en Ramon Molins, la seva Senyora Agneta i els seus fills.
Ara, el meu interès és escriure una novel·la històrica, és a dir, una ficció en un ambient històric, amb uns personatges que van ser de carn i ossos, vull recrear, amb la meva interpretació, uns fets ocorreguts entre els anys 40 i 80 del segle XVII. Concretament l’anomenada “Conspiració de Vilafranca”, al Conflent, Ja n’anirem parlant…

Read Full Post »

Els que seguiu aquest blog haureu pensat que m’he fos, que he desaparegut i no, res d’això. Em culpo i demano disculpes per no escriure res des del mes d’abril L’explicació: He estat enllestint dues novel·les del caporal Molins. Un guàrdia civil heterodox mallorquí trasplantat a l’Alt Empordà. Ja ho he explicat algun cop. Jo volia escriure novel·la policíaca ambientada als anys quaranta. No podia pas posar ni un detectiu privat (no n’hi havia) ni un mosso d’esquadra ( tampoc n’hi havia). Em quedava doncs la Policia i la Guàrdia Civil. Vaig triar fer protagonista al caporal Molins, Ramon Molins, en record d’un membre del cos amic del meu pare. La tercera que he escrit: “El brigada de l’Hotel Florida” que tracta del tràfic d’obres d’art espoliades durant la guerra, tant la nostra com la mundial, ha acabat tots els processos de correcció i abans que acabi aquest mes confio a posar-la a l’aparador d’Amazon.Mentre he acabat “La Farinera” que tracta de la corrupció política en el període del racionament d’aliments, tot passa a la ciutat de Figueres l’any 1945 aproximadament. Ara la novel·la la tinc en procés de correcció ortotipogràfica i d’estil.I ara fa tres o quatre dies he acabat d’escriure “Orfes” que entre altres coses tracta dels procediments seguits en els primers temps del franquisme sobre les criatures orfes de la guerra, El seu internament en orfenats on no van trobar estimació ni amor fins que en van sortir. Un drama per les pobres criatures. La novel·la va d’això barrejat amb la denúncia de la hipocresia moral dels dirigents locals del partit únic.Les meves obres són, en resum, llibres de lladres i civils, on els assassinats i els crims van amanits per la descripció de la societat dels anys quaranta. Un cop acabada la guerra civil i la mundial, el franquisme viu en mig del podrimer dels que pregonen la “nova” societat, la “nova Espanya” que aviat, a l’instant, va fer pujar al poder als aprofitats, als corruptes, als que s’aprofiten dels altres, la substitució de les estructures democràtiques de la república, per un estat neonazi pateix la manca de persones preparades per governar, i, per acabar-ho d’adobar, els primers anys els militars volen exercir tot el poder amb un resultat desastrós. El desabastament no fa més que posar sobre el tauler la incapacitat, falta de cultura i de formació de tots els arreplegats que , ara, manen. Encara ho patim avui.

Read Full Post »

 Pensava avui en les manies dels que escrivim. S’ha parlat molt sobre aquestes petites coses que ens fan falta per posar-nos a escriure. Potser hi ha molt de tòpic, és probable. Jo els explico les meves manies que són poques i molt senzilles.

Les novel·les les escric sempre a mà, els esborranys els escric en llibretes Miquel Rius NOTEBOOK4 de 160 planes, fulles en blanc sense ratllar ni quadricular i paper de 70 grams. Escric quan puc, sense tenir una planificació rígida del contingut. Les trames i subtrames van sorgint al mateix temps que escric. A cada fulla hi escric la data i el núm. correlatiu de l’escrit del dia. Quan tinc quinze o vint planes plenes per les dues cares, escrites amb bolígraf de punta fina BIC o PENTEl, sempre de punta fina en blau o negra, les passo a word i, a vegades, pel corrector ortogràfic, perquè escric a tota vela sense fixar-m’hi gaire, sense accents i sovint amb lletres canviades. Aquest primer esborrany el corregeixo altre cop a mà, i finalment en un altre word que imprimeixo en DINA4.
Tant l’esborrany inicial, escrit a mà en format A5 com l’últim en A4 els guardo en carpetes d’anelles i així sempre tinc a l’abast els originals.
Els personatges que van sortint mentre escric els anoto en papers stick grocs que enganxo a les tapes dures de les carpetes d’anelles. A cada stick hi ha el nom, rol, i principals característiques físiques, que pot anar variant mentre vaig escrivint. El mateix amb els noms rellevants, noms d’edificis, habitatges, vehicles, etc. Ho faig perquè a vegades no recordo el cognom d’un personatge que vaig fer servir fa dos mesos o tres.

Quan tinc una tercera o dues terceres parts de l’extensió que crec que pot tenir la novel·la completa, repasso lo escrit i vaig anotant les preguntes que em suggereix el text, trames incompletes, situacions a les quals no he donat sortida, contradiccions, etc. Aquestes notes em serveixen per reprendre l’escriptura i resoldre el conflicte.

Més tard, amb l’obra ja quasi acabada faig una reordenació dels textos escrits, un muntatge de les pàgines escrites per assegurar la continuïtat del temps, o si són pàgines relatives a períodes temporals o situacions anteriors al d’on es desenvolupa l’acció, poder situar-les correctament per fer-ho tot més entenedor.

 Quant trigo a escriure un llibre? 

Si seguís les meves pròpies recomanacions, la d’escriure 6 folis al dia, diria que dos mesos, això si, dedicant-s’hi sense fer res més. Com que, en el meu cas no puc, tinc altres moltes coses a fer, es pot dir que trigo un any. I tampoc és cert potser acabat, acabat dos anys. No soc gaire productiu, la veritat. Necessito millorar.

Read Full Post »

Ahir vaig anar a sentir la presentació que en Vicenç feia del seu últim llibre, LA CASA DELS AVIS, a la Biblioteca de Figueres. Hi va haver una presentació del llibre per part d’Alfons Romero que ens va descobrir la utilitat històrica del llibre en rebuscar en la vida d’una família sense obviar el moment històric que toca viure als personatges i la repercussió que la presa de posició política afecta a les persones i als seus descendents. Tant en Vicenç com l’Alfons van posar èmfasis al buit a la memòria dels que van patir la guerra civil, buit que és conseqüència de la por, del terror generat per una repressió brutal del franquisme.

Aquesta és la pretensió de les meves novel·les, posar sobre la taula el rerefons d’una societat que, encara que no vulgui, practica una autocensura en tots els actes de la seva vida fins al punt de no explicar, de deixar als llims als seus descendents. Explicar, dins una trama senzilla, sense cap pretensió historicista, una forma de fer, de viure; descriure unes vides condicionades pels vencedors, una vida envoltada de corrupció, de venalitat, d’injustícia, una vida en una societat corrompuda en els seus valor més essencials. Als seus fills i néts, no els explicaran res, res del que han viscut i patit com si uns anys de la seva vida de vençuts fossin una pàgina en blanc, com si s’haguera perdut la memòria voluntàriament. I la reconstrucció de les vides. Villatoro ens va explicar la gènesi de la seva obra resseguint arxius, papers, paraules, i el seu treball és digne del més gran elogi.

Read Full Post »

He començat la meva quarta novel·la, com sempre és una novel·la negra i criminal, aquest cop tracto la corrupció política i econòmica a Figueres els anys de la dictadura, l’estraperlo, just en començar els anys cinquanta del segle passat. Per fi desvetllo, a petició dels lectors, el nom de pila d’en Molins, el nostre investigador de la guàrdia civil, també el nom de la seva parella i la seva ajuda en el desentrellat de tota la xarxa de corrupció municipal a les ciutats d’una certa importància al nostre Empordà.
Com sempre, he començat sense saber exactament on em duran els personatges i l’acció que es va desenvolupant. Em sento incapaç de planificar al detall tota la trama, totes les característiques de cada persona que hi intervé i del rol que representa, així i tot intento complir la tasca d’un mínim de 6 folis al dia.  Aquests dies llegia Murakami al seu llibre “De què  parlo quan parlo d’escriure” i és un llibre que recomano a tots aquells, que com jo, sous un xic lletraferits. I la seva gran recomanació: Llegeix, bo i dolent, llegeix, de tot, com més millor, una recomanació idèntica a la de Stephen King, i la segona recomanació: Observa, mira, llufeja, que res de l’entorn et passi per alt, tard o d’hora ho faràs servir en escriure i més aviat que tard, algun dels teus personatges s’assemblarà a algú que has conegut.

Read Full Post »

Stephen King, a la seva obra autobiogràfica i on també explica les eines que fa servir per a la seva creació literària, explica que en primer lloc un escriptor, o qui vulgui ser-ne hauria de tenir la disciplina d’escriure 2000 paraules diàries, cada dia de l’any, explica que sol llevar-se a les 6 del matí i escriu fins a les nou. No sé pas si ho heu provat. Jo si, i és una tasca prou dura perquè, tant si et trobes bé com malament, tant se’n fa si estàs inspirat o no. Cal seguir aquesta disciplina tant si com no. 2000 paraules que venen a ser uns 6 folis. Facin la prova. Cada dia 2000 paraules. Tant es val si el que està escrit val o no, si és inspirat o no. És com aprendre qualsevol altre disciplina, si vols córrer 100 metres en 12 segons, cal entrenament i disciplina, sobretot per persones com jo que no corro mai, penso com en Reixac. Córrer és de covards.
Bromes al marge, jo els recomano l’exercici, i no valen excuses com: ara no sé de què parlar, o no estic inspirat. Deixa’t d’excuses de mal pagador. Agafa l’ordinador o la tauleta o el que vulguis i comença a escriure

Read Full Post »