mardamunt

 Ahir, amb tot l’enrenou del cas Rubiales em va venir al cap un comentari meu sobre l’obra de teatre d’Ibsen,” la casa de nines” després d’una lliçó magistral de Mirta Casacuberta.

 Deies el dimarts que Nora representa “el segon naixement” de la persona, una expressió que ja ens vas explicar a l’anterior novel·la de Tolstoi. I a mi és la qüestió que més m’ha fet pensar. Ibsen, crec jo, ens basteix un entramat, una bastida, per sostenir la idea que ens expressa al final de l’obra. Un muntatge per arribar a poder-nos fer reflexionar sobre la llibertat de la dona.  Nora, en tant que dona, desconeix les lleis, els subtils mecanismes de govern de la societat patriarcal, pateix la falta de formació i és víctima del seu destí: Casar-se i tenir fills. El seu marit, en el desig i en la continuïtat del llinatge no és gaire diferent d’un animal salvatge pel que fa als interessos que el mouen a casar-se. De fet, aquesta societat patriarcal els drets de la dona són menystinguts i, sovint, oblidats. És la societat que ha llegit Anna Karènina que, posada en el límit de l’obediència al marit i l’amor a un altre, opta pel suïcidi. No sap afrontar una altra resposta perquè la societat no l’acceptaria.

Nora no, la resposta de Nora és la llibertat, com vas dir, no sap encara on anirà, tampoc ho sap l’espectador del drama, però Ibsen obre una porta a la transformació de la societat.

bsen, dramaturg fortament interessat en els problemes socials i polítics de la seva època, no va voler desaprofitar l’enrenou creat, a la societat on viu, per tota una rècula d’esdeveniments que succeeixen arreu. L’alliberament de la dona ja comença el 1791 quan Olimpia de Gouges publica ” La declaració dels drets de la dona i la ciutadana”. Més tard Stuart Mill defensa, el 1867 el sufragi femení i, per tant, s’inicia el moviment sufragista. Rebla el clau amb “L’esclavitud de les dones” el 1869.

A Itàlia, en els moments de l’estada d’Ibsen Anna Maria Mozzoni traduiex “L’esclavitud de les dones”, el 1877 participa en el congrés de Ginebre sobre la alliberació de la dona i col·labora en la publicació periódica “La Donna” amb ressenyes sobre el Congrés de la dona que es celebra a París amb motiu de l’exposició universal de 1878. A aquest moviment s’apunten tota mena d’artistes, masculins i femenins com per exemple Mari Cassat retratant la dona llegint el diari (Le Figaro, sembla) en un simbolisme sobre el canvi del paper femení a la societat.

Per tant, “La modernitat”, “L’avantguarda”, és justament el que hi ha a darrere “La casa de nines”.  Ibsen no fa més que sumar-se als corrents de la intel·liguèntsia, a les posicions de la intel·lectualitat. Com ja va fer a “l’Enemic del poble” Ibsen fa enfrontar l’espectador amb la realitat social, amb el pensament modern.

Mireu doncs si bé de lluny tot plegat i lo poc que ens hem mogut a aquest cony de país