El recorregut que en Molins fa des d’Albanyà fins a Maià de Montcal disposa, ara d’una pista més o menys arreglada. A l’època que passa la novel·la la pista era un camí, en alguns llocs, difícil o impracticable, tan sols un corriol que calia conèixer bé si no volies anar a parar cap a Beuda en lloc de Maià, jo obvio aquestes dificultats i faig veure que era un camí, de carros, evidentment, però camí transitable a la fi. El que sí que és ben cert era la utilització d’aquest camí per tota mena de contrabandistes o de persones que feien l’estraperlo. Jo coneixia una senyora que sortint de sota el castell de Bellegarde, a França, arribava fins a Besalú en una nit, per dur pebre pels butifarrers. Pebre!, com ho veuen, pebre! Per fer les llonganisses, fuets, i altres embotits que es produïen a tota la comarca de la Garrotxa els calia pebre. I a aquest país, pretesament autosuficient no n’hi havia. El contraban de frontera dels anys 45 o 48 pal·liava l’escassetat de tota mena de productes, sempre que ho pogués pagar, és clar. La policia de fronteres, la guàrdia civil, no sols no feia cas de les quadrilles que es dedicaven a aquest tràfic, sinó que, a vegades, en participava dels beneficis, sobre tot cafè, tabac i coses així. Recordo una anècdota que em va explicar un amic sobre el contraban. Els guàrdies responsables del control del tràfic de tabac, acabaven comprant-lo a la botiga de queviures on es venia i no a l’estanc.
Nosaltres teníem una peça de terra plantada de vinya, on hi havia una barraca, bé, de fet dos, una d’elles consistia en una volta de canó, de rajoleta disposada en dues capes, que es recolzava en dues mitges parets fetes de pedra i calç. La barraca feia, aproximadament tres metres d’ample per cinc metres de fons, al fons hi havia una mena de menjadora per les mules que hi poguessin anar a llaurar. Seria l’any 54 o 55 quant, un dia vàrem anar a passeig fins allà, a veure si dos cirerers ja tenien cireres madures. A mi em va sorprendre que a la barraca hi hagués un jaç de palla neta i una lleixa amb sal oli, vinagre, com si algú hi hagués d’anar a viure. Ho vaig preguntar al meu pare
.– Papa com és que hi ha un jaç preparat, és que hi ha algú que viu aquí?
.– No fill, és perquè les persones que van caminant d’un lloc a altre trobin on poder descansar i dormir.
Qui feia servir la barraca? Anys més tard una persona del poble em va dir que els del maquis hi feien parada. Potser sí. El que és segur és que el meu pare sabia perfectament quin era el servei de la barraca. Mai va tancar la porta ni posar un cadenat ni res de res.
L’altra barraca, que encara hi és també, és de pedra seca, amb un sostre, al centre de la falsa cúpula que la cobreix de potser tres o tres metres i mig. Està molt malmesa i veurem si un dia la puc fer arreglar
mardamunt 