mardamunt

Amics, he decidit publicar capítol a capítol la primera novel·la que vaig escriure COBDÍCIA . Ara per ara no sé encara en quina periodicitat ho faré, però, vaja, amb un xic de paciència vostra, tot aquell que no l’hagi llegit ara en tindrà una oportunitat. Vaig acabar els exemplars impresos i anem a veure si funciona aquest canal.

A mi, com escriptor, el que em fa patxoca és que es llegeixi i es critiqui, o  comenti, que totes les opinions seran ben rebudes.

Ah!, sí que demano que al final de cada post que vagi sortint al blog hi poseu un brevíssim, (o no), comentari, així sabré la vostra opinió.

CAPÍTOL 1

Quan van arribar a dalt, entre Perafita i mas Bufadors, i abans de veure les restes, els va envoltar, talment com si fos un núvol de boira espessa, la pudor que feien els cadàvers com si una bomba hagués explotat al mig d’una gentada i fes dies que no s’haguessin recollit les restes. Els corbs, les guilles i ves a saber quants animals més havien escampat les restes humanes un xic per tot arreu. A en Molins, de la Brigada d’Informació de la Guàrdia Civil, aquella barreja de pudor de carn cremada i ferum dolça de la carn podrint-se li desagradava i li feia venir basques. L’havia sentit molts cops durant la guerra i tan bon punt va baixar del cotxe, tot i el tros que calia caminar encara per arribar al lloc de l’accident, va desitjar que els narius se li tanquessin a voluntat, com els de les foques. Va procurar fer-se càrrec de la situació. L’avió havia anat rebotant muntanya amunt empès per la velocitat i la poca elasticitat del terreny fins que una feixa més alta l’aturà definitivament. Durant el trajecte, curt trajecte, havia perdut una ala i la cua; la panxa, esbotzada pels pedrals, havia deixat les restes de la tripulació escampades en el recorregut. Li va costar enfilar-se a la paret de pedra seca responsable de l’aturada definitiva; mirant per on ho podia fer, es va adonar que un xic més enllà hi havia unes lloses encastades a la mateixa paret de pedra tot fent la funció d’una escala en voladís. Es meravellava de la mestria dels artesans que, potser, uns segles enrere, havien domesticat la muntanya fent aprofitable tot allò que cap ment assenyada hauria recomanat. Un cop a dalt, en girar-se, va veure un panorama que reconeixia: la riera de Rubiès conduïa la vista fins a la vall del Port de la Selva, S’Arnella amb el far, el campament militar al seu voltant. Llançà, a mig terme, amb la punta de Canyelles endinsant-se al mar i al fons la punta de Sant Sebastià que marca la ratlla de França. El dia era clar i es va estimar més mirar el paisatge que no pas l’horror que s’estenia als seus peus. Encara les vinyes tot just apuntaven els brots que al cap d’uns mesos inundarien de verd brillant les muntanyes pelades i àrides. Ací i allà, seguint el curs de la riera, el sol ensenyava la brillantor d’algun aflorament d’aigua entre les pissarres i el lleuger vent feia descobrir la plata dels olivars. Sabia que sols li calia baixar la mirada per tornar a la tragèdia que l’havia dut fins allà. Va resistir-se tant com va poder, però finalment la veu del seu subordinat, Mateo, el conduí altre cop a la realitat.

 —I ara què fem? Potser hi ha cinc o sis morts pel que vist fins ara.

—Esperarem que vingui algú que pugui ordenar retirar els cadàvers. Ah! I el forense, no sé si hi ha forense per aquí. Mateo: Saps si hi ha forense?

 —A vegades en ve un de Portbou que fa aquesta feina.

 —Però, ho és?

—I jo què sé!

—Doncs no podem tocar res. De totes maneres anem mirant per localitzar tot el que es pugui i estalviarem feina. Si no anem de pressa ens tocaran les 12 de la nit aquí —contestà en Molins. La sola idea d’estar allà esperant fins que el jutge de Figueres, o qui fos, arribés amb un metge que fes de forense ja el posava nerviós. No tenien massa pressa, aquells. Ara ja no el molestava tant la pudor, era com si el seu cervell saturat del tuf es negués a identificar durant més temps la desagradable olor. 

 —Veurem quina càrrega duia —va mig ordenar a en Mateo.

—He vist moltes caixes de fusta, potser anava tan carregat que no es podia enlairar —va fer en Mateo.

Que n’és de llosc, aquest. I com volava si no? Per un moment, va estar a punt de contestar-li, però ho va deixar estar. No serviria de res.

—De fusta?, què hi ha dins?

—No m’ha dit que no toqués res?

—No siguis pollós i mira’m a veure què hi ha.

En Molins sabia perfectament que en Mateo ja les havia obert i, d’altra banda, l’escampall de restes de caixes era patent al llarg del violent aterratge. Les roques havien fet de ribot i el ventre de l’avió arribava ara una mica més avall dels ulls de bou de les finestres. El rastre de cinquanta metres era una barreja de terra, taques negres de la sang presa, restes humanes, trossos de caixa, alumini de l’estructura i les rodes del tren d’aterratge que normalment estaven amagades dins el buc de l’aparell… Tot plegat era un maremàgnum que no convidava a ser trepitjat. Els corbs esperaven des de les oliveres properes que fotessin el camp i els deixessin altre cop l’espai per ells, per continuar el banquet que, per les aparences, ja es perllongava des de feia dies. L’avió amb el buc en forma de barca havia encastat la proa a la feixa que el va aturar. De la violència del xoc en donava testimoni la torreta davantera, completament deformada i amb una metralladora apuntant el terra. L’ala, una sola ala muntada per sobre el buc, duia tres motors encastats. El del mig s’havia desprès i caigut sobre la cabina i pels forats, ja sense vidres de les finestres, es veien els cossos de dos tripulants aixafats i trinxats als seus seients. La part dreta de l’ala restava trencada a terra, uns metres més avall de l’avió. La resta del buc semblava bastant sencer excepte la part inferior i es conservava la torreta dorsal amb un canó de 20 mm, com a mínim. La cua, absolutament malmesa, s’havia desprès al primer contacte amb el terra i havia anat rebotant fins a aturar-se, a l’esquerra de l’avió. Segurament s’havia incendiat el querosè, però el fet quasi simultani d’una tempesta va fer que el debatut d’aigua apagués ràpidament el foc. L’herba havia cremat sols uns quants metres més al voltant de l’accident, cosa que feia creure en la simultaneïtat. Baixà amb dificultat de la paret fent servir l’escala rústica encastada a la paret. Per fer-ho calia assegurar-se amb les mans mentre es baixaven els esglaons, perquè les lloses, ja molt malmeses, ni inspiraven prou confiança per aguantar el seu pes, ni estaven fermament fixades a la paret. Es dirigí cap al punt on es produí el primer impacte de l’avió. El rastre era com si una gúbia de mitja canya hagués fet un solc a terra. Sols les roques havien aguantat fent de dents afilades d’una llima basta que en els pocs metres s’havia menjat mig buc. Les restes de fusta eren per tot arreu. Va provar de calcular si l’aparença de l’avió permetia dur una gran càrrega, però li faltaven dades, no en sabia prou, caldria preguntar-ho a un expert. Potser amb aquella envergadura de l’avió, un hidroavió més ben dit, sí que es podia dur un cert pes. Ho comparà mentalment amb les bombes que havia vist dur a aquells aparells i la seva capacitat era, com a mínim, d’uns mil quilos. Anotà mentalment «verificar aquest punt». Les caixes, molt ben fetes, eren rectangulars, de poca profunditat, semblants a les que es fan servir per dur munició d’un morter del 60. Estaven pintades de color blanc i amb un anagrama a la tapadora que deia Reichbank i a sota Zürich.   Als laterals no hi havia res, excepte un número pintat, de cinc dígits, sembla que amb una trepa, amb lletres vermelles.

—Mateo: mira si els números són correlatius i apunta tots aquells que es llegeixin bé —li ordenà.

 —I les trencades?

—Si es pot, el número també. Si sols hi ha un tros, fixa’t si és del començament o del final de la numeració i apunta-ho també com si fos un número incomplet. Després veurem si podem completar el trencaclosques.

En Mateo el mirà com si fos boig. A què venia això d’apuntar les xifres pintades a les caixes? Tenien cintes de cuiro clavades a cada lateral de tal manera que amb dues mans (o potser amb dues persones) eren fàcils de dur. Molins va pensar que pel volum, encara que portessin munició no podien pesar més de vint-i-cinc quilos cada una. Va obrir la tapa de qui tenia més a prop. Era buida. Al fons de la caixa uns llistons clavats feien pensar en separadors que impedien que la càrrega anés d’un costat a l’altre. Els separadors eren massa baixos per fer aquesta funció amb un objecte cilíndric, cosa que el va fer descartar la hipòtesi de les municions de morter. La disposició dels separadors permetia endevinar que a cada caixa hi havia cinc espais, com per cinc ampolles, o cinc bombes o cinc… Què era allò?

—Totes són buides! – Va fer en Mateo. Tots dos van mirar les que es conservaven senceres i, efectivament, no hi havia res.

 El soroll d’un motor panteixant per la carretera que venia de Roses el va fer pensar que el jutge ja era aquí. Encara eren les onze del matí, o sigui que potser sí que podria anar a casa de clar.   El cotxe, un taxi de Figueres, es va aturar a la carretera i en van baixar dos homes. «Jutge i forense» va pensar. Els dos miraren amunt on era l’avió i esbufegant anaren pujant, a poc a poc, com s’esqueia a la justícia i la certificació de la mort. Va pensar que quan arribessin els caldrien uns minuts per recuperar-se i va decidir no dir res i que fos el jutge qui parlés primer. Seria una manera de deixar clar que ell era un subordinat i que qui podia, i havia de decidir, precisava temps per refer-se. Els dos homes, amb vestit i unes sabates poc adequades al dia i la feina a fer anaven suant la cansalada muntanya amunt encomanant-se a tots els sants i desitjant que s’acabés aquella tortura.

 —Merda de feina —feu un.

—Ja ho pot dir, ja —s’hi va apuntar l’altre.

 Arribats on eren en Molins i l’ajudant, qui semblava tenir més autoritat es presentà:

 —Bon dia, soc el comandant González, José González, de l’exèrcit de l’aire adscrit al Govern Militar de Girona. Em faré càrrec de tot i com a jutge militar habilitat, ja els dono permís per a l’aixecament dels cadàvers. M’acompanya el metge forense de Figueres, el Doctor Foraster. Aquest saludà amb una lleugera inclinació de cap mentre mirava, amb fàstic, el panorama del qual s’havia de fer càrrec.

“I si anéssim per feina —va pensar en Molins— Encara no han aterrat i ja diu que es poden endur els morts.”

 —Això ha estat aquesta nit? —Feu el que deia ser militar. La cara del metge que havia de fer de forense, front ample i amb ulleres de carei, era un poema. Com carall podia fer una pregunta tan estúpida amb aquella fortor que acabaria fent-l’hi treure les tripes per la boca. 

 —Per la merda que estem respirant jo diria que va ser fa quatre o cinc dies. Amb les larves de mosques i altres insectes afinarem més– va fer el metge que feia de forense.

—A mi també em sembla que deu fer uns cinc dies. Si fos així, coincidiria amb la tempesta de la setmana passada —apuntà en Molins.

 —Quants morts? —Tornà a insistir el Comandant. A en Molins, va semblar-li que tot plegat no li interessava. Sols el preocupava que les caixes fossin buides. Per què fer un transport de caixes buides? Mentre el jutge de circumstàncies prenia alguna anotació, el forense de fortuna i en Mateo intentaven desxifrar el número de desgraciats morts a l’accident. Calia recollir les restes, posar-les en sacs enquitranats que els nouvinguts havien dut amb el taxi, i els cossos més sencers dipositar-los un al costat de l’altre, com en una exposició macabra, panxa al sol, amb postures grotesques i amb les mosques entrant per les boques obertes o pels narius que, de cop, semblaven les entrades a l’avern. Mentrestant, en Molins, va començar a caminar al voltant de la pista deixada per l’avió. Seguia amunt i avall al llarg dels 50 metres, però cada cop una mica més allunyat de la ratlla central. Tenia l’esperança de trobar alguna cosa que sortís rebotida en el xoc i que donés alguna informació sobre el contingut de les caixes. Tot feia pensar que si haguessin estat plenes, el contingut havia de ser valuós. El jutge, o militar, o ves a saber quina era la seva professió real, el cridà:

 —Miri: jo ja torno amb el taxi amb què hem vingut. Des de comandància, m’han informat que enviaven alguna ambulància pels cadàvers —i, dirigint-se al forense—: Dr. Foraster, voldria que m’informés si tota aquesta colla de desgraciats anaven beguts o no, sobre l’hora aproximada de la mort i el nombre exacte de cadàvers.  La cara del metge venia a dir: “I jo com vol que ho sàpiga tot això”.

 —Escolti Senyor González: Jo no en soc de forense, soc metge, i prou. Potser puc endevinar alguna cosa, però sàpiga que jo de metge forense, res de res. El comandant se’l va mirar, potser amb més atenció que fins a aquell moment, i amb la mirada que li va adreçar li estava dient: “fes el que puguis, a mi que m’expliques ara.”I es dirigí a en Molins:

—Ah, Molins! Voldria saber també si poden identificar d’on venia aquest aparell i si troben alguna cosa que ens indiqui la seva destinació. Encara que jo hagi de marxar vull estar ben informat de tot plegat. Revisin tota la documentació que puguin arreplegar i les identificacions personals. Pensi que és un avió alemany. De fet, es tracta d’un Dornier, crec que el model és DO24T, un hidroavió. El fan servir per tasques de salvament marítim o feines especials, ja m’entén.

 En Molins no hi entenia res, es podia imaginar el que volia dir amb això d’operacions especials però res més. ¿Com podia saber si era alemany o portuguès? No havia vist encara cap insígnia pintada al buc. El militar continuà: —No entenc per què duia caixes buides del Reichbank, ja que és un avió militar. Que quedi clar, nosaltres ens farem càrrec de la investigació. Deixi una guàrdia fixa fins que vinguem a treure les armes.

—Armes? Militar? Alemany? —va preguntar en Molins.

—Sí, que no té ulls a la cara! —va fer amb to desagradable el militar— a més dels canons de calibre 20 mm que té davant dels morros un a la torreta davantera i altra a la torreta dorsal, n’hi ha d’haver un tercer a la cua. Esperi, doncs, que vinguin uns especialistes a desmuntar-les. No en tinc cap dubte, aquest aparell és un Dornier 23 Octavi Dalmau DO 24T. Va ser dels primers a arribar a Mallorca un cop començada la gloriosa croada. «Ja hi som amb la retòrica», va pensar en Molins.

—També escorcolli-ho tot —va continuar l’home—. Hi ha d’haver armes personals dels tripulants, pistoles o subfusells. Asseguri’s que no quedi res. No vull que caigui en mans dels qui no ens convé. Respecte al seu origen, deu haver-hi una cartera amb els mapes i els fulls de ruta en alguna banda. Guardi tots els papers i formularis que trobi. M’ho fa arribar a Girona, i no se’n deixi cap. Repeteixo: Nosaltres ens farem càrrec de tot.

I girant cua es dirigí cap al taxi deixant bocabadats tant als guàrdies civils com al metge. «Oi tant que us fareu càrrec de tot!», va pensar en Molins. Sobretot si les caixes són del banc del III Reich. Potser si la càrrega fos una altra no hi estaria tan interessat, aquest. Quins ulls havia obert en veure això de BANK escrit a les caixes. No calia que assegurés que ells se’n farien càrrec, de tot, I tant! Res es movia al país sense que els militars hi diguessin el seu parer. El metge el va despertar dels seus raonaments.

 —Miri, Sr. Molins, jo ja ho tinc clar, aquí poca cosa hi ha per fer. Veig que ja han començat a reunir les restes, molt bé, segueixin així i quan tinguin clar el nombre de desgraciats que hi havia aquí, ho envia tot al dipòsit de cadàvers de Figueres. Jo aquí ja no aguanto més. EEEHH!!! Comandant!!! Esperi que l’acompanyo.

I corrent muntanya avall es reuní amb el comandant, pujaren al cotxe i se n’anaren deixant amb la paraula a la boca al pobre Molins i companyia.

—Renoi! N’he vist d’espavilats però com aquests… —va fer en Mateo.   

—Au va, seguim —es limità a contestar en Molins mentre continuava el seu recorregut amunt i avall. El terreny feia pujada i s’havien de saltar les feixes cada 5 metres i ell ja començava a trobar-se terriblement cansat així que va decidir asseure’s. Li va costar poder apuntar el cul sobre una feixa amb les cames penjant. A sota seu unes mates d’estepa blanca, ufanoses de créixer on l’aigua de la pluja s’envasava, el convidaven a reposar. Estava tan cansat que ja no distingia res que li cridés l’atenció, però en intentar estirar-se boca terrosa va veure una mica més enllà, sota unes ginestes embardissades, una de les caixes aparentment intacta. El cop la devia haver projectat fins allà. Impossible saber-ho. El cas és que a uns trenta metres a la dreta de la línia vertical que havia traçat l’aparell, i dins la feixa on estava assegut, hi havia una caixa. Va pensar com poder obrir-la i mirar l’interior sense que en Mateo se n’adonés. Aquest estava tan atrafegat amb el seu trencaclosques macabre que no calia preocupar-se’n. Estirat com estava a terra va rodolar cap a l’interior de la feixa i en fer-ho va adonar-se que quedava fora del camp visual d’en Mateo. Podia continuar estirat fins a arribar a la maleïda caixa. Va reptar com va poder per sota les ginestes, ajupint el cap i tancant els ulls, temorós que les espines de les plantes li fessin una esgarrinxada als ulls o a la cara. Era talment com anar-se ficant a un túnel o a la boca d’una serp. Per un moment va pensar en les serps i els seus ullals, que no deixen escapar les preses, les punxes se li clavaven a la roba i alguna arribava fins a la carn. Com més s’endinsava sota l’arbust, més se li clavaven a la roba tota mena d’enganxalls, i tal era la sensació que sentia que potser no podria tornar enrere, que rumiava si li caldria seguir endavant per poder sortir-ne. L’angoixa    l’envaïa, d’una banda, perquè s’estava acostant a poder tocar la caixa i saber què hi havia a dins, si era plena o també buida, i, d’altra banda, perquè tenia por que en Mateo el sentís. Era irracional tot plegat: era irracional aquesta por que el seu company no s’assabentés del fet que potser hi havia una caixa plena. No sabia racionalitzar perquè aquesta resistència. S’emparava en els misteris de l’accident, però dins seu potser hi havia altres raons que no s’atrevia a confessar-se. La sensació d’estar atrapat feia augmentar la seva angoixa. El cor estava desbocat i havia de fer esforços addicionals per a poder arribar a una de les nanses de la maleïda caixa. Va allargar el braç tant com podia per atraure-la cap a si i així aconseguir estirar una de les nanses i … efectivament pesava, i tant que pesava!, potser 15 a 20 quilos. Era plena! L’emoció del moment va ser una injecció d’adrenalina i el va fer sentir més valent. El cansament havia desaparegut i es veia capaç d’arrossegar la maleïda capsa fins a poder escatir el seu contingut. Va decidir deixar-la on era. Ara que la tenia a tocar no sabia què fer, si obrir-la i veure què contenia o deixar-la tal com estava i tornar-hi més tard. Tornar-hi com? Amb què? Ara era evident que hi havia una caixa allà, ja no li semblava amagada, era fins i tot cridanera a la seva imaginació. Va procurar tapar-la com va poder amb les fulles que hi havia a sota la ginesta i es començà a retirar enrere. No va ser fàcil, les punxes no volien deixar anar la seva presa. No podia fer grans esforços amb risc d’estripar-se la roba. No podria explicar per què s’havia fotut al mig de les bardisses. I, de les esgarrinxades. Què li diria a en Mateo? Quina una s’empescaria? Podia dir que havia caigut d’una feixa al bell mig d’unes bardisses. Ho trobà encertat. Preferia les burles i les figuetes d’en Mateo a explicar on realment s’havia fotut. Pensant-ho bé, hi tornaria més tard. Deixaria la caixa tal com estava i hi tornaria al vespre o demà amb qualsevol excusa. Però sol. L’accident era prou estrany per a guardar secrets i veure algun moviment que l’ajudés a aclarir quelcom. Perquè, si una era plena,   les altres potser també i, si així fora, les preguntes evidents serien: Qui, com i quan les havia buidades? Com era possible que ningú se n’hagués adonat fins cinc dies després de l’accident? Tan sols uns metres més avall de l’accident hi havia la carretera que unia Roses amb Port de la Selva. És cert que era poc transitada… Però… Sense sumar-hi que la mateixa guàrdia civil feia ronda per aquesta carretera. Molt estrany tot plegat. Valia més no dir res. Va escriure a la llibreteta que duia: “Ha fet boira aquests últims dies des de la tempesta de la setmana passada?” Baixar de la feixa tampoc va ser fàcil, però posant-se de cara a la paret i fent com un saltiró enrere es trobà a terra de la feixa inferior, sortosament. Va tornar a començar el passeig al voltant de l’avió, separant-se cada cop un metre a la dreta, darrere i a l’esquerra, mirant fixament el maremàgnum del terra per si podia obtenir pistes addicionals mentre es treia dissimuladament de sobre totes les branquetes i espines enganxades. Tan sols una circumstància podia explicar que cap persona se n’hagués adonat, de l’existència de l’accident. La muntanya feia com un fals pla al capdamunt del qual s’havia estavellat l’aparell. Va observar, també, que la carretera passava uns metres més avall i hi havia com un talús de parets prou rectes perquè un vehicle que hi circulés, en qualsevol direcció, no veiés les restes de l’accident. Va decidir tornar a la carretera. Efectivament, un cop a la carretera, era prou clar que encara que es mirés amunt tan sols es veia el talús. Tant si s’anava en direcció a Cadaqués des de Roses, com si s’anava des de Port de la Selva o Cadaqués en direcció a Roses no es podia veure res de res. Potser des de lluny sí que es veia l’accident i això és el que havia dit el pastor que ho va descobrir: havia vist, des de lluny, uns reflexos metàl·lics que no hi eren abans. En Mateo continuava trepitjant tot el galimaties buscant qui sap què i en fer-ho, sense mètode ni concert, ho espatllava tot, desplaçant les restes que no el deixaven caminar. 

 —Fes el fotut favor d’estar-te quiet– Etzibà en Molins – Ho fotràs tot en berlina! El cas és que s’estava posant nerviós. La curiositat sobre el contingut pesava més que el deure de fer les coses com calia. Si seguien els procediments calia primer esbrinar la matrícula de l’avió, veure si podien trobar el pla de vol i, per tant, conèixer l’origen i la destinació, buscar documentació relativa a la tripulació o passatge amb la finalitat d’identificar-los.

—Hem de buscar el pla de vol, la documentació personal, etc. —va ordenar a en Mateo

—. Comença per veure tot el que porten a sobre, ja saps: tabac, capses de llumins, fotografies, cartes… Escorcolla les butxaques i posa-ho en bosses separades, o en caixes si són senceres: una per a cada cadàver. Tot allò que no sàpigues de qui és, separa-ho en un sobre on digui on ho has trobat.

—Si home, i què més! —va protestar en Mateo.

—Ah! I comença pel que duen a sobre els cadàvers. Mentrestant, jo faré un croquis on assenyalaré el més important i on marcarem on hem trobat cada objecte. Para atenció a tot. Vull saber fins i tot la marca de les sabates i on han estat fetes —va fer una pausa— Mateo, després de la tempesta, hi ha hagut boira aquí al Port de la Selva? A Figueres, sí que ha continuat ennuvolat fins ahir; però de boira, no n’ha fet.

—Boira, boira no. Però de núvols baixos sí que n’hem tingut. Si ho pregunta com és que no s’ha vist l’accident fins avui a la matinada és perquè, jo ho veig així, eh!, els núvols baixos han tapat el Pení tota la setmana. Jo també ho he pensat això, Senyor Molins.

—Bé, celebro que fos així, em preocupava que no s’hagués trobat fins avui. I, escolta, has de fer tot el que ha demanat el comandant que ha vingut. Que t’ajudi la parella que hi ha de guàrdia. La mirada que en Mateo li va dirigir venia a dir: Ara segur que no arribarem aviat a casa.  Els esgarips asmàtics d’un altre cotxe, que venia de la banda de Port de la Selva, els cridà l’atenció. No van trigar a veure com un Fiat Balilla anava seguint la tortuosa carretera, amagant-se i apareixent pels innombrables revolts. El petit Fiat s’aturà a baix, a la carretera, al mateix lloc d’on, poc abans, havia marxat el taxi del Jutge Militar. Del costat del conductor va baixar un home amb camisa blava i corretjam negre i per al costat del passatger un home alt, cabell pèl-roig molt curt i de complexió forta, li va costar sortir del petit vehicle.

—Ara sí que patirem —va dir en veu alta en Molins.

—Què diu? —va fer en Mateo.

—Que patirem! En lloc de gent per ajudar-nos, ve això. —I quan va dir això va quedar clar que no li queien gens bé.

—Els coneix?

—I tant! El de la camisa blava és el cap del Movimiento Nacional de Figueres i l’altre crec que és el cònsol alemany.

—O sigui que això va d’alemanys.

—Ves a saber —va dir amb prudència en Molins.

CAPÍTOL 2

Capìtol 2

El cas és que la visita no deixava de ser sorprenent. Què coi hi feien aquí? La nota de l’accident havia arribat a la comandància de Figueres aquell mateix matí. El comandant de Figueres l’havia enviat cap a Llançà en tren. —Un agent del Port de la Selva et recollirà a l’estació. Cal que t’afanyis o perdràs el tren. En Molins va lamentar que no tinguessin vehicle propi. Els que tenien, requisats després de la guerra, sols eren pels oficials, per dur les dones a comprar, per dur els nens a col·legi, o per anar a passeig els diumenges, això sí, amb xofer. Merda de feina! I mentrestant, els agents feien les rondes a peu aguantant xàfecs i ventades. Arribaven al començament de línia amb els autobusos que transitaven pels pobles, relligant Figueres amb els pobles que s’estenien seguint les Alberes i les Salines, sense apartar-se mai gaire de la ratlla de França, des de Portbou fins a Lladó. No podien tenir ni tan sols un vehicle per fer la feina? Sempre que hi havia històries polítiques pel mig, sortien els vehicles de sota les pedres, però per assumptes rutinaris, res de res. Va arribar a l’estació amb el temps just: el tren ja arribava. Quan es va aturar, enmig d’un núvol de vapor, l’ajudant del maquinista va baixar a repassar les rodes amb el martell de bola i mànec llarg. En Molins mai no havia entès a què responia aquella feinada. Segurament a partir del soroll es podia entendre si hi havia problemes als coixinets de l’eix. Es preguntava si aquella parada es feia a cada estació o sols a les programades. El clic-clac dels cops de martell era com una cançó enfadosa que es repetia sempre a l’estació. A vegades pensava que sols servia per allargar prou el temps de les parades per permetre a la gentada poder-se enfilar als vagons. El món dels trens el fascinava. La seva passió per aquestes enormes màquines ja havia començat amb el trenet de Sóller, poc més que un tramvia, que passava a prop de casa seva, a Mallorca. Ja des de ben petit, per a ell el tren simbolitzava escapar-se, descobrir un altre món, un camí cap a l’infinit. S’havia imaginat, anar fins a la Xina, aquella terra que sortia als mapes escolars. Així que tan bon punt se li va presentar l’oportunitat de sortir de l’illa, no s’ho va pensar dos cops. Era clar que fer-se carrabiner no era l’ideal del viatger, però, dins les seves possibilitats era l’únic camí per sortir de l’illa que l’ofegava. Sentir que a la vida sols podria ser el que els seus pares i els seus avis havien estat, el neguitejava i el deixava amb una sensació d’ofec, talment com si li faltés la respiració. Tan sols quan la tramuntana assecava l’ambient fins a fer saltar centelles d’electricitat estàtica, se sentia bé. Era com si l’aire que venia del continent europeu li portés històries per a distreure’s i fer-li oblidar l’aïllament que suposava viure en una illa. Alguns dels seus parents havien sentit també aquella sensació i havien marxat, sovint a Cuba o Veneçuela i els més valents fins a Amèrica que, dit així, sona com si els Estats Units d’Amèrica del Nord fossin el paradigma d’Amèrica sencera. No entrava dins les seves possibilitats econòmiques comprar el passatge per fer una travessia, així que el seu desig de sortir de l’illa sols es podia realitzar mitjançant l’exèrcit, la marina o els Carrabiners. S’hi apuntà abans de la guerra, aliè als rumors de problemes i al desig dels seus pares de quedar-se al mas. —Per què m’hauria de quedar? Per menjar garrofes i cairetes com el porc que engreixem a l’any? —respongué, aïrat, a la mare. I recollint les seves poques coses se’n va anar.  Tot això li va venir al cap mentre el tren, sorollosament, amb grans escarafalls intentava arrancar i arrossegar els vagons del comboi. Les rodes mig relliscant pels raïls aconseguiren començar a moure el monstre i el tren es mogué per anar agafant velocitat. Era un enorme mèrit del maquinista obrir l’aixeta de pas del vapor a poc a poc i deixar caure un xic de sorra al raïl. Alliberar de cop tota l’energia disponible sols servia perquè les rodes patinessin més, es desgastessin i vinguessin quasi roents del frec. Ho havia vist fer a ajudants inexperts amb la cara de sorpresa al rostre i la congestió del maquinista oficial que veia com el company es menjava la roda i el raïl per culpa de la impaciència o per falta d’una explicació prou clara per part seva. En creuar el pas a nivell de la carretera de Roses el tren ja havia agafat una punta de velocitat i a la corba del col·legi dels frares del pitet que en deien “els Fosos” xiulava com dient: “Adeu, Figueres!” En Molins va seure al banc de llistons de fusta, al costat de la finestra, a l’últim banc del vagó i mirant cap a la direcció que seguia el tren. No li agradava gens girar l’esquena a la màquina. Pensava que si el tren descarrilava o xocava amb un altre veuria venir la mort de cares i tindria temps de fer-hi alguna cosa. No era el que se’n diu un aprensiu, però aquesta mena de coses les tenia sempre presents. També a la casa de menjars seia d’esquena a una paret i de cara a la porta d’entrada a l’establiment. Al vagó no hi havia gairebé ningú. Tan sols unes pageses amb els canats de canyes plens d’enciams i els cabassos amb tomates i albergínies. Es veia que duien la verdura a Portbou. Cada dia era un traginar de mercaderies cap a la població fronterera. Calia alimentar quasi tres mil persones i l’estreta vall del poble no tenia ni horts. Sols uns pocs, escarransits, al costat de les vies, curosament vigilats per algun empleat de l’estació de tren.  En Molins se’n feia creus de la voluntat i constància d’aquelles dones, que cada dia de l’any feien l’impossible per arrossegar i traginar els coves que els permetien viure una mica més bé. La gana present a les ciutats es feia sentir també a les poblacions d’arreu, també a la frontera, que no tenien recursos agrícoles fàcils. El tren s’ompliria de pageses i pagesos (d’homes, molts menys, sols algun vell, a les estacions de Peralada Vilajuïga, Llança i Colera). I, quan arribés a Portbou, aquella allau de canats, coves, gàbies de gallines i conills, cistelles d’ous en el seu llit de palla, etc., es vendria al carrer del poble on es feia el mercat. Era diumenge, dia de mercat a Portbou i per això al tren també hi havia algun gitano amb farcells de roba disposats a vendre la seva mercaderia al preu que fos i tornar amb el farcell ple de ferro, plom, coure o el que es pogués arreplegar. Els seus companys de la Guàrdia Civil i la policia secreta, eren sempre presents a cada tren i els coneixien de vista a tots; o sigui que pocs conflictes hi havia de gent que es dirigia cap a la frontera. La guerra europea havia buidat els trens que es dirigien a la frontera. Als vagons de primera classe no hi anava mai ningú, potser de tant en tant algun estraperlista, alguna artista de cabaret que anava a treballar a Alemanya o a la París ocupada. També algun militar o peix gros del règim. A segona classe un capellà que devia anar cap a Roma, i un que podia ser un industrial que maldava per poder importar quelcom pel seu negoci i poca cosa més. En total, quatre gats. Les pageses se’n ressentien i parlaven dels bons anys d’abans de la guerra quan fins i tot els francesos venien a comprar o es podia anar a fer el mercat a Cervera de la Marenda. Ara no, no era possible. La frontera continuava tancada amb pany i forrellat pel govern espanyol i el govern francès. Sols els trens de mercaderies destinades a Alemanya es dirigien cap a la frontera i la quantitat de mà d’obra que es precisava per fer el transbord de trens a Cervera justificava que es mantingués la població a Portbou. 33 Octavi Dalmau Una altra cosa eren els trens que es dirigien cap a Espanya. Des del començament de la guerra i amb l’envaïment de Polònia, una petita riuada de gent de totes classes viatjava a Espanya amb el propòsit d’anar a Amèrica via Portugal. Es veien hongaresos, polonesos, francesos, txecs, etc. Eren famílies senceres, amb setmanes de tren a l’esquena, la por reflectida en els seus ulls, dels petits i dels grans, i equipatges que feien sospitar que a cada transbord havien anat abandonant maletes i més maletes, cansats d’arrossegar una vida de records. Tot plegat duia a en Molins, cada cop que pujava a un tren, a sentir-se més i més malenconiós, i a dubtar de si havia estat o no bona pensada marxar del mas de la família. Ara ell també era un desplaçat, desplaçat a un país que tot i ser quasi igual al seu, no ho era ben bé. Ara imperava la pressió dels militars, dels falangistes amb la cobdícia reflectida als seus rostres, la por per si entrarien o no a la guerra europea. La seva íntima falta d’entusiasme amb el règim triomfador de la Guerra Civil feia sentir-lo malament; de fet, tot l’entorn de la seva feina el desagradava. Va intentar abandonar les reflexions personals i centrar-se en l’avió sinistrat. Pel que deia el sergent Lozano, cap del quarter de Port de la Selva en el telegrama rebut, semblava que no hi havia sobrevivents i la seva tasca era fer-se càrrec de la investigació rutinària que implicava l’accident. Potser es tractava més d’una qüestió de la investigació militar. Un accident d’avió poc tenia a veure amb la vigilància de fronteres, repressió del frau i del contraban, però calia respectar els protocols i era preceptiu un informe pel que fa a la Guàrdia Civil. On anava l’avió?, era el primer que se li va ocórrer. Tots els avions que sobrevolaven l’Empordà ho feien sobre el Cap de Creus per orientar-se. Era una fita segura en el camí tant cap a Barcelona o Madrid com cap a Mallorca o a l’Àfrica francesa. El trànsit aeri era, però, molt escàs. Espanya mantenia un vol per setmana a París i Berlín, vol que era exigit pels diplomàtics alemanys i no pas per una necessitat real. Fins al 1943 era, encara, força segur viatjar per Europa, però semblava que la guerra havia donat un tomb, potser definitiu, i ara era perillós fins i tot creuar França. La ruta a Berlín es feia pel ventre d’Europa i així evitant, tant com fos possible, les rutes de bombardeig que s’acarnissaven sobre Alemanya. Poc d’això es deia als noticiaris de l’UFA que es veien cada setmana al cinema Edison, però en Molins, per la seva privilegiada posició havia escoltat comentaris dels seus superiors (tots militars) que induïen a pensar que no tot eren flors i violes. Se n’alegrava. Procurava que no se li escapés el més petit comentari que induís als seus caps a entendre el que en pensava de tot plegat. A hores d’ara ja era una evidència que, en el moment en què es va unificar la Guàrdia Civil i els Carrabiners, els seus comandaments se’l van mirar amb desconfiança: no es fiaven de cap carrabiner. I la prova era la seva feina, que consistia a fer informes sobre el contraban, sobre el robatori de queviures o sobre les activitats dels gitanos i proxenetes del carrer de la Jonquera. Però, per en Molins, i els seus companys no ho sabrien mai, era una alliberació. No havia de cuidar-se de delictes qualificats de polítics, no tenia relació amb els alemanys de l’oficina de la Gestapo a l’hotel París de la rambla de Figueres, ni havia de tractar amb fugitius d’aquells prepotents alemanys. No es dedicava a la recerca i captura de republicans amagats ni a les revenges dels falangistes, ni a la captura de tots aquells refractaris al nacionalcatolicisme. Per tot plegat, a vegades pensava que el final de la guerra europea, podia significar el final de tanta misèria, odi, rancúnia i fam que es vivia a la Figueres de 1943. Un cop va haver arribat a Llançà, ja l’esperava un noi, en Fèlix Mateo. Era un guàrdia jovenet, de les noves fornades, que no entenia un borrall de català, conduïa un cotxe, segurament requisat per l’ocasió. De camí cap al Port de la Selva, va demanar al xofer que s’aturés un moment als “Tres Xalets”. Al paratge li deien així perquè un visionari, un eixelebrat, havia decidit fer allò que ell en deia una urbanització, davant del Port, a l’altra banda de la badia. Tan sols hi va haver temps a fer tres xalets que no foren mai acabats ni habitats; la gent del Port i la Selva, però, en deien els tres xalets. Calia reconèixer que el promotor tenia bona vista. Des d’allí, el poble quedava com una postal, estès, allargassat com un llangardaix prenent el sol del migdia. A primera hora, quan té el sol d’esquenes, tots els detalls quedaven retallats pel joc d’ombres i llums que el sol —en matamongets que l’hi deia la seva mare— accentuava. La muntanya del darrere, amb un munt de feixes de vinyes arrenglerades amb el poble, feia pensar que una arada immensa havia llaurat el paisatge aspre i nu. La terra fèrtil era escassa, amb roques que afloraven per tot arreu, els ceps castigats per la tramuntana, les poques pluges, i la boira que deixava gotes a les fulles, aconseguien fer un vi exquisit, de grau cal dir-ho. Els raïms que se’n collien, de moscatell, eren d’una dolçor que s’agafava a la gola com si la mateixa terra, en venjança pel robatori de què considerava seu, volgués fer patir al lladre pel seu acte. En Molins ho sabia perfectament, molts cops havia pensat que aquelles muntanyes, pelades, eixutes, treballades amb ràbia, li recordaven el caràcter del seu avi, dur, perseverant, el no rendir-se davant la manca de justícia que, molts cops, significava viure del no-res. Tenia un dia malenconiós. Una lleugera tramuntana, feia transparent l’aire i la seva bona vista apreciava els mínims detalls que la llum transversal de primera hora destacava. Des del pont de la riera de Rubies va mirar cap amunt, cap al pla de Perafita on l’esperava una feina ben desagradable. La carretera s’enfilava fins al trencant de Cadaqués. Des del cementiri venia un tram recte, però ràpidament començaven les  corbes precises per vèncer, al cap de poc, l’alçada de la muntanya i coronar, al mas dels Bufadors la carena on es bifurcava, a l’esquerra, cap a Cadaqués, a la dreta, cap a Roses pel pas de Pení. La carretera, feta no feia gaires anys, era perillosa. On la gent en deia les Cavorques, els revolts deixaven a la dreta uns cingles imponents, l’excavació i les barrinades havien aconseguit obrir-se camí, però el feréstec paisatge impressionava. De la banda de la riera, pujant a la dreta, a sota la carretera, els olivars i les vinyes ja eren il·luminats pel sol, mentre ell encara era a l’ombra, i de l’asfalt s’evaporava amb rapidesa la taca humida de la rosada. Amb la finestra oberta, la poca velocitat del vehicle permetia sentir les olors que desprenien pins, ginestes, espígols, brucs i mates florides de farigola. Les poques baranes fetes a la vora que donava a la riera sols alleugerien, per escassos moments, l’aprensió del viatger amb vertigen. La resta, entre l’espai que es menjava la cuneta i la grava de l’altra banda, deixava una cinta per on cabia, en no poques ocasions, sols un vehicle. Pujant cap amunt, darrere una corba, sempre quedava la por de trobar un carro, un tamburell que anava a buscar sorra al sorral, a una muntanyeta tota de sorra que semblava una roca, però que si grataves era sols sorra. O potser trobar una de les vaques que pasturaven, soles, als prats del cap de Creus. Tot plegat feia que el viatge, tot i ser agradable, no permetés abandonar-se mai del tot en el paisatge, i l’estat d’alerta feia que, com les guilles, en Molins no pogués fer una dormida o la fes amb un ull sempre obert. A la seva dreta, la serra de les Maleses li feia venir mals averanys sobre la seva feina d’avui, talment com si fos una premonició: de l’accident, no se’n veuria lliure durant molt de temps. Tot badant, reflexionava sobre l’accident. Encara no havia vist res, però, normalment, un avió que vingués del nord o bé anava per fora, és a dir per mar fent la girada a Cap de Creus mateix, o anava per   dins si no hi havia núvols i el pilot es conformava de reconèixer el cap a la seva esquerra. A l’alçada a què anaven, potser a uns 1500 metres, no haurien d’haver tingut cap problema, ni tan sols si haguessin passat pel puig Neulós, a sobre Requesens, a la ratlla de França, ni a sobre del puig de Pení, de tan sols 600 metres. Encara que ara, pujant des del mateix nivell del mar, aquell indret els semblés el cim del món. Havia vist fer la maniobra, en les dues direccions, molts cops, quan estava destinat a Port de la Selva, el 1940, i després, des de Figueres. Va fer memòria dels últims dies. No sabia quan va ser l’accident, del telegrama d’en Lozano no se’n desprenia res. Recordava, però, el temporal de dijous de la setmana passada.

—Vosaltres, al Port, no heu sentit res? —va preguntar a en Mateo.

 —Miri, encara que sembla estrany, res de res, i pensi que quan els avions volen per aquí, si el vent que fa no s’emporta el soroll, soc capaç de saber d’on ve i a on va —respongué en Mateo.

 “Si home!”, va pensar en Molins. El cas és que se’l creia al Mateo, quan deia que no havia sentit res, és a dir, se’l creia en el cas que l’accident hagués tingut lloc el dia del temporal. Un d’aquells episodis de la natura desfermada que ja havia vist altres vegades aquí, a l’Empordà. Litres i litres d’aigua en molt poc temps, núvols espessos i llamps per donar i per vendre. Un temporal de llevant desfermat, com si tota l’aigua del mar caigués de cop sobre la terra. Com es podien sentir els motors d’un avió en aquelles circumstàncies? Tot plegat li passava pel cap com una pel·lícula mentre aquells dos s’afanyaven a pujar feixes amunt des de la carretera fins on eren ells. I ara la visita d’aquells dos el va tornar a posar en guàrdia. Li passava sempre que se li acostava un superior o un jerarca. “No són de fiar”, pensava. 

 —Bon dia, soc en Joan Marés, cap del Glorioso Movimiento Nacional a Figueres i comarca —es presentà el de les corretges—. M’acompanya el Cònsol Alemany, el Sr. Hans Moeller

. —Això de bon dia és un dir —respongué sardònic en Molins—. Soc el Caporal Molins, del servei d’informació de la Guàrdia Civil. Vostès diran…

—Veurà, no els volem distreure, però com que l’avió és alemany, el Sr. Cònsol m’ha demanat si el podia acompanyar…

—Ja saben més que jo. Així que és un avió alemany… Vaja, com ho han sabut? I… on anava? —va fer en Molins.

—No estic autoritzat a contestar aquestes preguntes —va fer el del pèl-roig.

—Però… Sap d’on venia o a on anava? Tenia notícies d’aquest aparell? On se l’esperava?

 La cara de l’alemany semblava feta de calç i sorra, blanquinosa amb grans. Cap emoció reflectida, cap resposta preparada. Res. Silenci. En Molins ja s’esperava, però, aquesta resposta. Més misteri. L’avió no duia identificació de cap mena (o ell no la sabia veure): no hi havia banderes pintades al buc, ni matrícula, res de res, tan sols el color gris blavós de la pintura. La cara de l’alemany inexpressiva.

 —Miri, jo tampoc puc dir res, així que quan sapiguem alguna cosa ja els hi direm. Millor dit, ja els dirà alguna cosa l’exèrcit de l’aire, que és qui s’ha fet càrrec de l’assumpta. Si volen més informació, cal que la preguntin al Govern Civil de Girona, al Comandant González, adscrit a l’Exèrcit de l’Aire. Segons ens ha dit, és clar…

—Escolti, que jo soc el cap del Gloriós….

—No s’hi esforci, ja m’ho ha dit i jo ja ho sabia. Tornin a Figueres i els recomano que demanin, via Governador, el que vulguin saber.   

 I, girant-los l’esquena, tornà a la feina. Va deduir la cara que feia el jerarca, gens acostumat a cap mena de despit, ni pels antecedents familiars, acostumat com estava a trepitjar fort, ni pel seu càrrec polític, de recent nominació. En Molins ho sabia de sobres, però no estava disposat a llepar el cul a cap d’aquells galifardeus que es creien amos del món per anar vestits amb una camisa blava i un corretjam que, en la immensa majoria dels casos, no els esqueien. Voler disfressar de militars aquella patuleia li produïa al Molins una sensació de teatre, de parafernàlia fora de lloc, i especialment venint d’aquell paio. En Joan Marés era un jovenet a qui tot li havia vingut de cara i que utilitzava el seu cognom i la seva posició per a fer negocis, per a enriquir-se encara més del que la seva família ja representava a Figueres i comarca. El noi va protestar, encara a grans veus, amb el cor que li feia el cònsol, amenaçant, dient allò de:

—Vostè no sap qui soc jo!

I tant que sabia qui era, però no li donava la gana de fer-li ni cas. Li queien d’allò més antipàtics aquell parell i, emparat amb l’ordre del Comandant de l’exèrcit de l’aire, es negà, amb absolut menyspreu i vorejant les males formes, a donar-los cap informació. L’alemany feia cara de pomes agres i el va mirar d’una manera, com si en Molins fos un carabassó, i va estar a punt de quedar neulat. Va insistir:

 —Miri, senyor…

—Caporal Molins, de la brigada…

—Si, de la Brigada d’Informació. Ja ho ha dit. A veure si fa honor al nom de la seva unitat i ens informa sobre l’accident i les seves conseqüències.

—Quines conseqüències? —va preguntar en Molins.   

—Perdoni, jo faig les preguntes —va tallar-lo l’alemany.

—Potser serà a casa seva, aquí: no!

I girant-se el va deixar amb la paraula a la boca i va continuar les seves recerques. Ho va pensar millor i es va encarar amb la parella.

—Aquí no hi poden ser. Repeteixo, ja els informarà el Govern Civil o Militar, tant m’és.

Se’n varen anar traient quasi espuma per la boca, però se’n varen anar. No els quedava cap més remei. I sabien perfectament que quan els militars deien prou era prou. Un cop varen ser fora en Molins i en Mateo, tornaren a buscar qualsevol pista que els permetés endevinar alguna cosa. Tal com havia dit el Comandant, varen trobar, al terra de la cabina una cartereta de cuiro oberta i al costat d’un dels dos seients, el de la dreta, un mapa on hi havia assenyalada la ruta que hauria d’haver seguit l’avió. Amb un traç vermell hi havien dibuixades unes línies que unien un llac de centre Europa amb Roses. El llac era el Leman i una línia unia aquest llac amb Marsella i una altra, Marsella amb Roses. Res més, cap altra indicació, res. Unes fulles impreses semblaven ser les coordenades de latitud i longitud dels punts que feia servir el navegant com a referència. Altres anotacions es referien, segurament al contingut dels dipòsits de combustible. L’avió, aparentment podia haver sortit la nit o la tarda del dimecres de la setmana passada, havia fet escala, ja, segurament de nit a Marsella, i s’havia estavellat abans d’arribar al seu aparent destí: Roses. Sent Roses el seu destí, hi afegia un punt més de misteri. L’avió, tot i la manca de matrícula era efectivament alemany, o així es deduïa dels impresos trobats a l’interior. Unes llistes escrites en alemany amb un traç a llapis al costat, podien ser una llista de comprovació que havien fet els tripulants en un moment o altre. Del contingut de les caixes res, cap document semblava fer referència a la càrrega. Sols en una de les llistes hi havia escrit a llapis 603,6 kg. Podia suggerir el pes de la càrrega?   Poca cosa més varen trobar. Una capsa de llumins duia una vista d’un llac amb un títol: Leman, i a sota un nom: Bregüenz. Potser un reclam pels estiuejants? A una de les butxaques de la granota que vestia un dels desgraciats hi havia una postal també amb una altra vista d’un llac i el mateix nom: Bregüenz. Al Molins se li girava feina. Consultar a l’enciclopèdia de la biblioteca on era el nom de la postal. Ho feia sovint. Ara com ara no acabava de centrar ni Leman, ni Bregüenz. De la resta de la roba que duien els morts es va poder deduir la seva pertinença a la Luftwafe. Fins a la roba interior duien les marques de la poderosa aviació alemanya. Quedava, doncs, bastant clar que si, que eren alemanys i que eren de l’exèrcit de l’aire alemany. Vet aquí l’interès del cònsol. Ja li començava a pujar la mosca a l’orella. Massa interessats en tan poc temps. El Comandant, o el que fos, el militar espanyol, el cònsol alemany, el del Glorioso Movimiento. Tots molt interessats en el malaurat hidroavió