mardamunt

Amics, he decidit publicar capítol a capítol la primera novel·la que vaig escriure COBDÍCIA . Ara per ara no sé encara en quina periodicitat ho faré, però, vaja, amb un xic de paciència vostra, tot aquell que no l’hagi llegit ara en tindrà una oportunitat. Vaig acabar els exemplars impresos i anem a veure si funciona aquest canal.

A mi, com escriptor, el que em fa patxoca és que es llegeixi i es critiqui, o  comenti, que totes les opinions seran ben rebudes.

Ah!, sí que demano que al final de cada post que vagi sortint al blog hi poseu un brevíssim, (o no), comentari, així sabré la vostra opinió.

CAPÍTOL 1

Quan van arribar a dalt, entre Perafita i mas Bufadors, i abans de veure les restes, els va envoltar, talment com si fos un núvol de boira espessa, la pudor que feien els cadàvers com si una bomba hagués explotat al mig d’una gentada i fes dies que no s’haguessin recollit les restes. Els corbs, les guilles i ves a saber quants animals més havien escampat les restes humanes un xic per tot arreu. A en Molins, de la Brigada d’Informació de la Guàrdia Civil, aquella barreja de pudor de carn cremada i ferum dolça de la carn podrint-se li desagradava i li feia venir basques. L’havia sentit molts cops durant la guerra i tan bon punt va baixar del cotxe, tot i el tros que calia caminar encara per arribar al lloc de l’accident, va desitjar que els narius se li tanquessin a voluntat, com els de les foques. Va procurar fer-se càrrec de la situació. L’avió havia anat rebotant muntanya amunt empès per la velocitat i la poca elasticitat del terreny fins que una feixa més alta l’aturà definitivament. Durant el trajecte, curt trajecte, havia perdut una ala i la cua; la panxa, esbotzada pels pedrals, havia deixat les restes de la tripulació escampades en el recorregut. Li va costar enfilar-se a la paret de pedra seca responsable de l’aturada definitiva; mirant per on ho podia fer, es va adonar que un xic més enllà hi havia unes lloses encastades a la mateixa paret de pedra tot fent la funció d’una escala en voladís. Es meravellava de la mestria dels artesans que, potser, uns segles enrere, havien domesticat la muntanya fent aprofitable tot allò que cap ment assenyada hauria recomanat. Un cop a dalt, en girar-se, va veure un panorama que reconeixia: la riera de Rubiès conduïa la vista fins a la vall del Port de la Selva, S’Arnella amb el far, el campament militar al seu voltant. Llançà, a mig terme, amb la punta de Canyelles endinsant-se al mar i al fons la punta de Sant Sebastià que marca la ratlla de França. El dia era clar i es va estimar més mirar el paisatge que no pas l’horror que s’estenia als seus peus. Encara les vinyes tot just apuntaven els brots que al cap d’uns mesos inundarien de verd brillant les muntanyes pelades i àrides. Ací i allà, seguint el curs de la riera, el sol ensenyava la brillantor d’algun aflorament d’aigua entre les pissarres i el lleuger vent feia descobrir la plata dels olivars. Sabia que sols li calia baixar la mirada per tornar a la tragèdia que l’havia dut fins allà. Va resistir-se tant com va poder, però finalment la veu del seu subordinat, Mateo, el conduí altre cop a la realitat.

 —I ara què fem? Potser hi ha cinc o sis morts pel que vist fins ara.

—Esperarem que vingui algú que pugui ordenar retirar els cadàvers. Ah! I el forense, no sé si hi ha forense per aquí. Mateo: Saps si hi ha forense?

 —A vegades en ve un de Portbou que fa aquesta feina.

 —Però, ho és?

—I jo què sé!

—Doncs no podem tocar res. De totes maneres anem mirant per localitzar tot el que es pugui i estalviarem feina. Si no anem de pressa ens tocaran les 12 de la nit aquí —contestà en Molins. La sola idea d’estar allà esperant fins que el jutge de Figueres, o qui fos, arribés amb un metge que fes de forense ja el posava nerviós. No tenien massa pressa, aquells. Ara ja no el molestava tant la pudor, era com si el seu cervell saturat del tuf es negués a identificar durant més temps la desagradable olor. 

 —Veurem quina càrrega duia —va mig ordenar a en Mateo.

—He vist moltes caixes de fusta, potser anava tan carregat que no es podia enlairar —va fer en Mateo.

Que n’és de llosc, aquest. I com volava si no? Per un moment, va estar a punt de contestar-li, però ho va deixar estar. No serviria de res.

—De fusta?, què hi ha dins?

—No m’ha dit que no toqués res?

—No siguis pollós i mira’m a veure què hi ha.

En Molins sabia perfectament que en Mateo ja les havia obert i, d’altra banda, l’escampall de restes de caixes era patent al llarg del violent aterratge. Les roques havien fet de ribot i el ventre de l’avió arribava ara una mica més avall dels ulls de bou de les finestres. El rastre de cinquanta metres era una barreja de terra, taques negres de la sang presa, restes humanes, trossos de caixa, alumini de l’estructura i les rodes del tren d’aterratge que normalment estaven amagades dins el buc de l’aparell… Tot plegat era un maremàgnum que no convidava a ser trepitjat. Els corbs esperaven des de les oliveres properes que fotessin el camp i els deixessin altre cop l’espai per ells, per continuar el banquet que, per les aparences, ja es perllongava des de feia dies. L’avió amb el buc en forma de barca havia encastat la proa a la feixa que el va aturar. De la violència del xoc en donava testimoni la torreta davantera, completament deformada i amb una metralladora apuntant el terra. L’ala, una sola ala muntada per sobre el buc, duia tres motors encastats. El del mig s’havia desprès i caigut sobre la cabina i pels forats, ja sense vidres de les finestres, es veien els cossos de dos tripulants aixafats i trinxats als seus seients. La part dreta de l’ala restava trencada a terra, uns metres més avall de l’avió. La resta del buc semblava bastant sencer excepte la part inferior i es conservava la torreta dorsal amb un canó de 20 mm, com a mínim. La cua, absolutament malmesa, s’havia desprès al primer contacte amb el terra i havia anat rebotant fins a aturar-se, a l’esquerra de l’avió. Segurament s’havia incendiat el querosè, però el fet quasi simultani d’una tempesta va fer que el debatut d’aigua apagués ràpidament el foc. L’herba havia cremat sols uns quants metres més al voltant de l’accident, cosa que feia creure en la simultaneïtat. Baixà amb dificultat de la paret fent servir l’escala rústica encastada a la paret. Per fer-ho calia assegurar-se amb les mans mentre es baixaven els esglaons, perquè les lloses, ja molt malmeses, ni inspiraven prou confiança per aguantar el seu pes, ni estaven fermament fixades a la paret. Es dirigí cap al punt on es produí el primer impacte de l’avió. El rastre era com si una gúbia de mitja canya hagués fet un solc a terra. Sols les roques havien aguantat fent de dents afilades d’una llima basta que en els pocs metres s’havia menjat mig buc. Les restes de fusta eren per tot arreu. Va provar de calcular si l’aparença de l’avió permetia dur una gran càrrega, però li faltaven dades, no en sabia prou, caldria preguntar-ho a un expert. Potser amb aquella envergadura de l’avió, un hidroavió més ben dit, sí que es podia dur un cert pes. Ho comparà mentalment amb les bombes que havia vist dur a aquells aparells i la seva capacitat era, com a mínim, d’uns mil quilos. Anotà mentalment «verificar aquest punt». Les caixes, molt ben fetes, eren rectangulars, de poca profunditat, semblants a les que es fan servir per dur munició d’un morter del 60. Estaven pintades de color blanc i amb un anagrama a la tapadora que deia Reichbank i a sota Zürich.   Als laterals no hi havia res, excepte un número pintat, de cinc dígits, sembla que amb una trepa, amb lletres vermelles.

—Mateo: mira si els números són correlatius i apunta tots aquells que es llegeixin bé —li ordenà.

 —I les trencades?

—Si es pot, el número també. Si sols hi ha un tros, fixa’t si és del començament o del final de la numeració i apunta-ho també com si fos un número incomplet. Després veurem si podem completar el trencaclosques.

En Mateo el mirà com si fos boig. A què venia això d’apuntar les xifres pintades a les caixes? Tenien cintes de cuiro clavades a cada lateral de tal manera que amb dues mans (o potser amb dues persones) eren fàcils de dur. Molins va pensar que pel volum, encara que portessin munició no podien pesar més de vint-i-cinc quilos cada una. Va obrir la tapa de qui tenia més a prop. Era buida. Al fons de la caixa uns llistons clavats feien pensar en separadors que impedien que la càrrega anés d’un costat a l’altre. Els separadors eren massa baixos per fer aquesta funció amb un objecte cilíndric, cosa que el va fer descartar la hipòtesi de les municions de morter. La disposició dels separadors permetia endevinar que a cada caixa hi havia cinc espais, com per cinc ampolles, o cinc bombes o cinc… Què era allò?

—Totes són buides! – Va fer en Mateo. Tots dos van mirar les que es conservaven senceres i, efectivament, no hi havia res.

 El soroll d’un motor panteixant per la carretera que venia de Roses el va fer pensar que el jutge ja era aquí. Encara eren les onze del matí, o sigui que potser sí que podria anar a casa de clar.   El cotxe, un taxi de Figueres, es va aturar a la carretera i en van baixar dos homes. «Jutge i forense» va pensar. Els dos miraren amunt on era l’avió i esbufegant anaren pujant, a poc a poc, com s’esqueia a la justícia i la certificació de la mort. Va pensar que quan arribessin els caldrien uns minuts per recuperar-se i va decidir no dir res i que fos el jutge qui parlés primer. Seria una manera de deixar clar que ell era un subordinat i que qui podia, i havia de decidir, precisava temps per refer-se. Els dos homes, amb vestit i unes sabates poc adequades al dia i la feina a fer anaven suant la cansalada muntanya amunt encomanant-se a tots els sants i desitjant que s’acabés aquella tortura.

 —Merda de feina —feu un.

—Ja ho pot dir, ja —s’hi va apuntar l’altre.

 Arribats on eren en Molins i l’ajudant, qui semblava tenir més autoritat es presentà:

 —Bon dia, soc el comandant González, José González, de l’exèrcit de l’aire adscrit al Govern Militar de Girona. Em faré càrrec de tot i com a jutge militar habilitat, ja els dono permís per a l’aixecament dels cadàvers. M’acompanya el metge forense de Figueres, el Doctor Foraster. Aquest saludà amb una lleugera inclinació de cap mentre mirava, amb fàstic, el panorama del qual s’havia de fer càrrec.

“I si anéssim per feina —va pensar en Molins— Encara no han aterrat i ja diu que es poden endur els morts.”

 —Això ha estat aquesta nit? —Feu el que deia ser militar. La cara del metge que havia de fer de forense, front ample i amb ulleres de carei, era un poema. Com carall podia fer una pregunta tan estúpida amb aquella fortor que acabaria fent-l’hi treure les tripes per la boca. 

 —Per la merda que estem respirant jo diria que va ser fa quatre o cinc dies. Amb les larves de mosques i altres insectes afinarem més– va fer el metge que feia de forense.

—A mi també em sembla que deu fer uns cinc dies. Si fos així, coincidiria amb la tempesta de la setmana passada —apuntà en Molins.

 —Quants morts? —Tornà a insistir el Comandant. A en Molins, va semblar-li que tot plegat no li interessava. Sols el preocupava que les caixes fossin buides. Per què fer un transport de caixes buides? Mentre el jutge de circumstàncies prenia alguna anotació, el forense de fortuna i en Mateo intentaven desxifrar el número de desgraciats morts a l’accident. Calia recollir les restes, posar-les en sacs enquitranats que els nouvinguts havien dut amb el taxi, i els cossos més sencers dipositar-los un al costat de l’altre, com en una exposició macabra, panxa al sol, amb postures grotesques i amb les mosques entrant per les boques obertes o pels narius que, de cop, semblaven les entrades a l’avern. Mentrestant, en Molins, va començar a caminar al voltant de la pista deixada per l’avió. Seguia amunt i avall al llarg dels 50 metres, però cada cop una mica més allunyat de la ratlla central. Tenia l’esperança de trobar alguna cosa que sortís rebotida en el xoc i que donés alguna informació sobre el contingut de les caixes. Tot feia pensar que si haguessin estat plenes, el contingut havia de ser valuós. El jutge, o militar, o ves a saber quina era la seva professió real, el cridà:

 —Miri: jo ja torno amb el taxi amb què hem vingut. Des de comandància, m’han informat que enviaven alguna ambulància pels cadàvers —i, dirigint-se al forense—: Dr. Foraster, voldria que m’informés si tota aquesta colla de desgraciats anaven beguts o no, sobre l’hora aproximada de la mort i el nombre exacte de cadàvers.  La cara del metge venia a dir: “I jo com vol que ho sàpiga tot això”.

 —Escolti Senyor González: Jo no en soc de forense, soc metge, i prou. Potser puc endevinar alguna cosa, però sàpiga que jo de metge forense, res de res. El comandant se’l va mirar, potser amb més atenció que fins a aquell moment, i amb la mirada que li va adreçar li estava dient: “fes el que puguis, a mi que m’expliques ara.”I es dirigí a en Molins:

—Ah, Molins! Voldria saber també si poden identificar d’on venia aquest aparell i si troben alguna cosa que ens indiqui la seva destinació. Encara que jo hagi de marxar vull estar ben informat de tot plegat. Revisin tota la documentació que puguin arreplegar i les identificacions personals. Pensi que és un avió alemany. De fet, es tracta d’un Dornier, crec que el model és DO24T, un hidroavió. El fan servir per tasques de salvament marítim o feines especials, ja m’entén.

 En Molins no hi entenia res, es podia imaginar el que volia dir amb això d’operacions especials però res més. ¿Com podia saber si era alemany o portuguès? No havia vist encara cap insígnia pintada al buc. El militar continuà: —No entenc per què duia caixes buides del Reichbank, ja que és un avió militar. Que quedi clar, nosaltres ens farem càrrec de la investigació. Deixi una guàrdia fixa fins que vinguem a treure les armes.

—Armes? Militar? Alemany? —va preguntar en Molins.

—Sí, que no té ulls a la cara! —va fer amb to desagradable el militar— a més dels canons de calibre 20 mm que té davant dels morros un a la torreta davantera i altra a la torreta dorsal, n’hi ha d’haver un tercer a la cua. Esperi, doncs, que vinguin uns especialistes a desmuntar-les. No en tinc cap dubte, aquest aparell és un Dornier 23 Octavi Dalmau DO 24T. Va ser dels primers a arribar a Mallorca un cop començada la gloriosa croada. «Ja hi som amb la retòrica», va pensar en Molins.

—També escorcolli-ho tot —va continuar l’home—. Hi ha d’haver armes personals dels tripulants, pistoles o subfusells. Asseguri’s que no quedi res. No vull que caigui en mans dels qui no ens convé. Respecte al seu origen, deu haver-hi una cartera amb els mapes i els fulls de ruta en alguna banda. Guardi tots els papers i formularis que trobi. M’ho fa arribar a Girona, i no se’n deixi cap. Repeteixo: Nosaltres ens farem càrrec de tot.

I girant cua es dirigí cap al taxi deixant bocabadats tant als guàrdies civils com al metge. «Oi tant que us fareu càrrec de tot!», va pensar en Molins. Sobretot si les caixes són del banc del III Reich. Potser si la càrrega fos una altra no hi estaria tan interessat, aquest. Quins ulls havia obert en veure això de BANK escrit a les caixes. No calia que assegurés que ells se’n farien càrrec, de tot, I tant! Res es movia al país sense que els militars hi diguessin el seu parer. El metge el va despertar dels seus raonaments.

 —Miri, Sr. Molins, jo ja ho tinc clar, aquí poca cosa hi ha per fer. Veig que ja han començat a reunir les restes, molt bé, segueixin així i quan tinguin clar el nombre de desgraciats que hi havia aquí, ho envia tot al dipòsit de cadàvers de Figueres. Jo aquí ja no aguanto més. EEEHH!!! Comandant!!! Esperi que l’acompanyo.

I corrent muntanya avall es reuní amb el comandant, pujaren al cotxe i se n’anaren deixant amb la paraula a la boca al pobre Molins i companyia.

—Renoi! N’he vist d’espavilats però com aquests… —va fer en Mateo.   

—Au va, seguim —es limità a contestar en Molins mentre continuava el seu recorregut amunt i avall. El terreny feia pujada i s’havien de saltar les feixes cada 5 metres i ell ja començava a trobar-se terriblement cansat així que va decidir asseure’s. Li va costar poder apuntar el cul sobre una feixa amb les cames penjant. A sota seu unes mates d’estepa blanca, ufanoses de créixer on l’aigua de la pluja s’envasava, el convidaven a reposar. Estava tan cansat que ja no distingia res que li cridés l’atenció, però en intentar estirar-se boca terrosa va veure una mica més enllà, sota unes ginestes embardissades, una de les caixes aparentment intacta. El cop la devia haver projectat fins allà. Impossible saber-ho. El cas és que a uns trenta metres a la dreta de la línia vertical que havia traçat l’aparell, i dins la feixa on estava assegut, hi havia una caixa. Va pensar com poder obrir-la i mirar l’interior sense que en Mateo se n’adonés. Aquest estava tan atrafegat amb el seu trencaclosques macabre que no calia preocupar-se’n. Estirat com estava a terra va rodolar cap a l’interior de la feixa i en fer-ho va adonar-se que quedava fora del camp visual d’en Mateo. Podia continuar estirat fins a arribar a la maleïda caixa. Va reptar com va poder per sota les ginestes, ajupint el cap i tancant els ulls, temorós que les espines de les plantes li fessin una esgarrinxada als ulls o a la cara. Era talment com anar-se ficant a un túnel o a la boca d’una serp. Per un moment va pensar en les serps i els seus ullals, que no deixen escapar les preses, les punxes se li clavaven a la roba i alguna arribava fins a la carn. Com més s’endinsava sota l’arbust, més se li clavaven a la roba tota mena d’enganxalls, i tal era la sensació que sentia que potser no podria tornar enrere, que rumiava si li caldria seguir endavant per poder sortir-ne. L’angoixa    l’envaïa, d’una banda, perquè s’estava acostant a poder tocar la caixa i saber què hi havia a dins, si era plena o també buida, i, d’altra banda, perquè tenia por que en Mateo el sentís. Era irracional tot plegat: era irracional aquesta por que el seu company no s’assabentés del fet que potser hi havia una caixa plena. No sabia racionalitzar perquè aquesta resistència. S’emparava en els misteris de l’accident, però dins seu potser hi havia altres raons que no s’atrevia a confessar-se. La sensació d’estar atrapat feia augmentar la seva angoixa. El cor estava desbocat i havia de fer esforços addicionals per a poder arribar a una de les nanses de la maleïda caixa. Va allargar el braç tant com podia per atraure-la cap a si i així aconseguir estirar una de les nanses i … efectivament pesava, i tant que pesava!, potser 15 a 20 quilos. Era plena! L’emoció del moment va ser una injecció d’adrenalina i el va fer sentir més valent. El cansament havia desaparegut i es veia capaç d’arrossegar la maleïda capsa fins a poder escatir el seu contingut. Va decidir deixar-la on era. Ara que la tenia a tocar no sabia què fer, si obrir-la i veure què contenia o deixar-la tal com estava i tornar-hi més tard. Tornar-hi com? Amb què? Ara era evident que hi havia una caixa allà, ja no li semblava amagada, era fins i tot cridanera a la seva imaginació. Va procurar tapar-la com va poder amb les fulles que hi havia a sota la ginesta i es començà a retirar enrere. No va ser fàcil, les punxes no volien deixar anar la seva presa. No podia fer grans esforços amb risc d’estripar-se la roba. No podria explicar per què s’havia fotut al mig de les bardisses. I, de les esgarrinxades. Què li diria a en Mateo? Quina una s’empescaria? Podia dir que havia caigut d’una feixa al bell mig d’unes bardisses. Ho trobà encertat. Preferia les burles i les figuetes d’en Mateo a explicar on realment s’havia fotut. Pensant-ho bé, hi tornaria més tard. Deixaria la caixa tal com estava i hi tornaria al vespre o demà amb qualsevol excusa. Però sol. L’accident era prou estrany per a guardar secrets i veure algun moviment que l’ajudés a aclarir quelcom. Perquè, si una era plena,   les altres potser també i, si així fora, les preguntes evidents serien: Qui, com i quan les havia buidades? Com era possible que ningú se n’hagués adonat fins cinc dies després de l’accident? Tan sols uns metres més avall de l’accident hi havia la carretera que unia Roses amb Port de la Selva. És cert que era poc transitada… Però… Sense sumar-hi que la mateixa guàrdia civil feia ronda per aquesta carretera. Molt estrany tot plegat. Valia més no dir res. Va escriure a la llibreteta que duia: “Ha fet boira aquests últims dies des de la tempesta de la setmana passada?” Baixar de la feixa tampoc va ser fàcil, però posant-se de cara a la paret i fent com un saltiró enrere es trobà a terra de la feixa inferior, sortosament. Va tornar a començar el passeig al voltant de l’avió, separant-se cada cop un metre a la dreta, darrere i a l’esquerra, mirant fixament el maremàgnum del terra per si podia obtenir pistes addicionals mentre es treia dissimuladament de sobre totes les branquetes i espines enganxades. Tan sols una circumstància podia explicar que cap persona se n’hagués adonat, de l’existència de l’accident. La muntanya feia com un fals pla al capdamunt del qual s’havia estavellat l’aparell. Va observar, també, que la carretera passava uns metres més avall i hi havia com un talús de parets prou rectes perquè un vehicle que hi circulés, en qualsevol direcció, no veiés les restes de l’accident. Va decidir tornar a la carretera. Efectivament, un cop a la carretera, era prou clar que encara que es mirés amunt tan sols es veia el talús. Tant si s’anava en direcció a Cadaqués des de Roses, com si s’anava des de Port de la Selva o Cadaqués en direcció a Roses no es podia veure res de res. Potser des de lluny sí que es veia l’accident i això és el que havia dit el pastor que ho va descobrir: havia vist, des de lluny, uns reflexos metàl·lics que no hi eren abans. En Mateo continuava trepitjant tot el galimaties buscant qui sap què i en fer-ho, sense mètode ni concert, ho espatllava tot, desplaçant les restes que no el deixaven caminar. 

 —Fes el fotut favor d’estar-te quiet– Etzibà en Molins – Ho fotràs tot en berlina! El cas és que s’estava posant nerviós. La curiositat sobre el contingut pesava més que el deure de fer les coses com calia. Si seguien els procediments calia primer esbrinar la matrícula de l’avió, veure si podien trobar el pla de vol i, per tant, conèixer l’origen i la destinació, buscar documentació relativa a la tripulació o passatge amb la finalitat d’identificar-los.

—Hem de buscar el pla de vol, la documentació personal, etc. —va ordenar a en Mateo

—. Comença per veure tot el que porten a sobre, ja saps: tabac, capses de llumins, fotografies, cartes… Escorcolla les butxaques i posa-ho en bosses separades, o en caixes si són senceres: una per a cada cadàver. Tot allò que no sàpigues de qui és, separa-ho en un sobre on digui on ho has trobat.

—Si home, i què més! —va protestar en Mateo.

—Ah! I comença pel que duen a sobre els cadàvers. Mentrestant, jo faré un croquis on assenyalaré el més important i on marcarem on hem trobat cada objecte. Para atenció a tot. Vull saber fins i tot la marca de les sabates i on han estat fetes —va fer una pausa— Mateo, després de la tempesta, hi ha hagut boira aquí al Port de la Selva? A Figueres, sí que ha continuat ennuvolat fins ahir; però de boira, no n’ha fet.

—Boira, boira no. Però de núvols baixos sí que n’hem tingut. Si ho pregunta com és que no s’ha vist l’accident fins avui a la matinada és perquè, jo ho veig així, eh!, els núvols baixos han tapat el Pení tota la setmana. Jo també ho he pensat això, Senyor Molins.

—Bé, celebro que fos així, em preocupava que no s’hagués trobat fins avui. I, escolta, has de fer tot el que ha demanat el comandant que ha vingut. Que t’ajudi la parella que hi ha de guàrdia. La mirada que en Mateo li va dirigir venia a dir: Ara segur que no arribarem aviat a casa.  Els esgarips asmàtics d’un altre cotxe, que venia de la banda de Port de la Selva, els cridà l’atenció. No van trigar a veure com un Fiat Balilla anava seguint la tortuosa carretera, amagant-se i apareixent pels innombrables revolts. El petit Fiat s’aturà a baix, a la carretera, al mateix lloc d’on, poc abans, havia marxat el taxi del Jutge Militar. Del costat del conductor va baixar un home amb camisa blava i corretjam negre i per al costat del passatger un home alt, cabell pèl-roig molt curt i de complexió forta, li va costar sortir del petit vehicle.

—Ara sí que patirem —va dir en veu alta en Molins.

—Què diu? —va fer en Mateo.

—Que patirem! En lloc de gent per ajudar-nos, ve això. —I quan va dir això va quedar clar que no li queien gens bé.

—Els coneix?

—I tant! El de la camisa blava és el cap del Movimiento Nacional de Figueres i l’altre crec que és el cònsol alemany.

—O sigui que això va d’alemanys.

—Ves a saber —va dir amb prudència en Molins.