Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for gener de 2021




Sinopsi

Figueres 1943. El cònsol alemany a Figueres fa negocis d’exportació a Alemanya amb la família d’un banquer local. L’apreciació que les victòries de l’exèrcit alemany s’han acabat i que el final de la guerra comença a veure’s incert els porten a intentar nous negocis on la trampa i la cobdícia triomfen sobre la prudència.

Un guàrdia civil adscrit a la investigació de delictes econòmics ha d’esbrinar perquè i en quines circumstàncies s’ha estavellat un avió, aparentment alemany, a la muntanya de Pení, a sobre Cadaqués i Roses.

La càrrega que duia l’avió, molt valuosa, ha desaparegut, i a poc a poc els nervis dels implicats els traeixen provocant la mort d’alguns dels actors dels fets.

Amb paciència, i no poca sort, l’investigador va lligant caps, estrenyen el cercle al cònsol i al seu còmplice.

Una parella, ella es guanya la vida a la Torre Basca, ell pescador de Port de la Selva, saben trobar una sortida als seus problemes i les seves vides.

Una descripció de les condicions de vida dels figuerencs a la immediata postguerra. L’ambició desfermada, la cobdícia dels vencedors de la guerra civil, la por que governa la vida dels vençuts.

Read Full Post »

La crisi de valors humans que arrossega la dictadura i les sospites que les victòries de Hitler s’estan acabant, desperten la cobdícia d’aquells que s’han beneficiat del comerç amb l’Alemanya nazi durant i després de la guerra civil. Un cúmul de circumstàncies i l’accident d’un avió fan que els guanys extraordinaris planejats acabin en mans alienes a la conspiració. Un seguit d’assassinats compliquen la vida a una banca local i al cònsol alemany a la ciutat

Aquest és el text de la contraportada del meu llibre COBDÍCIA, Figueres 1943, el vaig editar i publicar l’any 2014 , el mes d’Abril i em va arribar just el dia abans de Sant Jordi. És el meu primer llibre i hi vaig posar tota la il·lusió del món.
La gènesi d’aquesta aventura és prou curiosa. Un dia, en un dinar de tres amics, vàrem decidir fer una novel·la a 6 mans, era com un desafiament, a veure si érem capaços d’escriure-ho o no. Dels tres un aviat va dimitir, no aportava res de res, ni un text, ni opinió, res. Així que la vam escriure entre dos. Quan ja quasi estava acabada el meu amic va decidir que ell no la volia publicar, i no va haver forma de fer-lo canviar d’opinió. Si bé l’obra l’havíem escrit a 4 mans, jo aportava la trama i desenllaç i el meu amic el farciment. Quan va quedar clar que no volia saber res amb la publicació no vaig tenir altre remei que intentar eliminar tot allò que hauria estat la seva aportació. Va ser com escriure-la de nou.
Finalment, l’abril de 2014 va veure la llum en una edició autopublicada de la qual estic content. Vaig vendre tota l’edició, excepte els que vaig regalar a amics, parents i coneguts i sols m’han quedat 3 exemplars que guardo amb molta estimació

Read Full Post »

Aquest dissabte, els maquis i la resistència antifranquista serà el tema  d'una jornada que tindrà lloc a Can Trona – elgarrotxi.cat

El recorregut que en Molins fa des d’Albanyà fins a Maià de Montcal disposa, ara d’una pista més o menys arreglada. A l’època que passa la novel·la la pista era un camí, en alguns llocs, difícil o impracticable, tan sols un corriol que calia conèixer bé si no volies anar a parar cap a Beuda en lloc de Maià, jo obvio aquestes dificultats i faig veure que era un camí, de carros, evidentment, però camí transitable a la fi. El que sí que és ben cert era la utilització d’aquest camí per tota mena de contrabandistes o de persones que feien l’estraperlo. Jo coneixia una senyora que sortint de sota el castell de Bellegarde, a França, arribava fins a Besalú en una nit, per dur pebre pels butifarrers. Pebre!, com ho veuen, pebre! Per fer les llonganisses, fuets, i altres embotits que es produïen a tota la comarca de la Garrotxa els calia pebre. I a aquest país, pretesament autosuficient no n’hi havia. El contraban de frontera dels anys 45 o 48 pal·liava l’escassetat de tota mena de productes, sempre que ho pogués pagar, és clar. La policia de fronteres, la guàrdia civil, no sols no feia cas de les quadrilles que es dedicaven a aquest tràfic, sinó que, a vegades, en participava dels beneficis, sobre tot cafè, tabac i coses així. Recordo una anècdota que em va explicar un amic sobre el contraban. Els guàrdies responsables del control del tràfic de tabac, acabaven comprant-lo a la botiga de queviures on es venia i no a l’estanc.
Nosaltres teníem una peça de terra plantada de vinya, on hi havia una barraca, bé, de fet dos, una d’elles consistia en una volta de canó, de rajoleta disposada en dues capes, que es recolzava en dues mitges parets fetes de pedra i calç. La barraca feia, aproximadament tres metres d’ample per cinc metres de fons, al fons hi havia una mena de menjadora per   les mules que hi poguessin anar a llaurar. Seria l’any 54 o 55 quant, un dia vàrem anar a passeig fins allà, a veure si dos cirerers ja tenien cireres madures. A mi em va sorprendre que a la barraca hi hagués un jaç de palla neta i una lleixa amb sal oli, vinagre, com si algú hi hagués d’anar a viure. Ho vaig preguntar al meu pare
.– Papa com és que hi ha un jaç preparat, és que hi ha algú que viu aquí?

.– No fill, és perquè les persones que van caminant d’un lloc a altre trobin on poder descansar i dormir.
Qui feia servir la barraca? Anys més tard una persona del poble em va dir que els del maquis hi feien parada. Potser sí. El que és segur és que el meu pare sabia perfectament quin era el servei de la barraca. Mai va tancar la porta ni posar un cadenat ni res de res.
L’altra barraca, que encara hi és també, és de pedra seca, amb un sostre, al centre de la falsa cúpula que la cobreix de potser tres o tres metres i mig. Està molt malmesa i veurem si un dia la puc fer arreglar

Read Full Post »

NÈMESI: El burot de Maià (Catalan Edition) eBook: Dalmau, Octavi:  Amazon.nl: Kindle Store

Amics, acabo de publicar el meu nou llibre Nèmesi, el burot de Maià. És un llibre de la saga de l’investigador Molins, el segon llibre, el primer va ser Cobdícia, Figueres 1943, un guàrdia civil desplaçat de la seva Mallorca natal a l’Empordà els anys 40 del segle 20, els anys de la postguerra civil i de la fi de la segona guerra mundial. 

Jo volia escriure una novel·la negra, novel·la policíaca que passes a aquests anys i, és clar, no podia pas posar d’investigador a un mosso d’esquadra. El sistema policial i repressiu de la dictadura havia donat preeminència com a policia judicial a la Guàrdia Civil, cosa que encara dura.

Ara bé, en Molins, que així es diu el nostre protagonista és un home heterodox, és un home que fa el seu ofici tan bé com pot, que ha de trampejar als seus superiors i que el seu comportament i mode de vida ens ensenya un home corrent que li ha tocat viure.

 Una època dramàtica per molts.

 He volgut recrear els ambients, la manera de viure, totes aquelles coses que són al dia a dia i que configuren l’ambient on es desenvolupa la vida dels diferents ambients socials. La corrupció, no sols del règim, sinó de la societat civil és un dels trets més característics d’aquella època. La societat que va quedar després de la guerra civil és una societat estamordida, que viu amb la por al cos, però que al mateix temps fa aflorar tota mena de sentiments, d’ànsies, de lluites. Apareix, amb força, l’avarícia, la venjança, la ira, el despit, i també, és clar, l’amor, perquè a poc a poc es va creant una closca que repel·leix el perill i fa viure a les persones en petits mons desconnectats. L’egoisme triomfa, el jo i, molt enrere, enrere… els altres

Nèmesi, el burot de Maià

Aquesta nova novel·la del caporal Molins va resseguint els paisatges del nostre Empordà, a mesura que el desenvolupament de la trama ens porta de Figueres a Roses, o de Roses al Port de la Selva, o de Figueres a Moià.

El territori és tant ric en ambients i amb possibilitats d’ambientar vides tan diferents que no veig la necessitat de fer una novel·la de “lladres i civils” fora de la comarca. Ara en diuen novel·la negra, novel·la de crims que posen a primera plana les passions humanes i les injustícies socials.

Read Full Post »

En la novel·la Némesi,el burot de Maià, faig una descripció de l’hort de Can Puig d’Ollers, evidentment aquesta és una pairalia figurada, he agafat elements d’aquí i d’allà per crear la imatge de la casa i quant a l’hort, sí que puc dir que m’he inspirat en el que hi havia a Cal Magre de Llers. Avui no sé pas si ha estat transformat, en part si, perquè s’hi han construït unes cases aparellades en un tros del dit hort. La part que vaig voler reproduir eren les canalitzacions internes d’aigua. Aquesta casa rebia, un cop a la setmana, aigua de la font de la Vilademont, aigua que es quedava a una sòlida bassa i d’on s’extreia per regar l’hort, ordenat en feixes per aprofitar els desnivells del terreny, feixes que tenien uns canals, ben petits, però ben fets de rajols posats de cantó, aquests canalets tenien, unes portetes per on es deixava enaiguar una petita part de la parcel·la. Amb poca feina es podia regar tot l’hort aprofitant l’aigua el màxim possible. Quan jo ho vaig conèixer, tenia cinc anys i hi vaig viure fins als 12 quan els pares ho varen vendre a la gent de Mas Mir. L’hort no es feia servir completament, a les feixes de dalt, les que quedaven quasi a l’altura del carrer, hi havia arbres fruiters, perers de diverses modalitats o varietats, i a terra si feia userda o semblant, no ho recordo gaire bé, però la part d’horta era on hi ha ara les cases aparellades. 

Des de la finestra de la cuina es veien bé els fruiters i allà, a les branques és on paraven els ocells a l’hivern. La mare, amb una escopeta de calibre 9 d’un sol canó, en caçava algun, torts, guatlles, merles, que després desplomava i ens els menjaven ben fregits i cruixents. Tenia molta punteria la mare!

Read Full Post »

Els meus escrits

Stephen King, a la seva obra autobiogràfica i on també explica les eines que fa servir per a la seva creació literària, explica que en primer lloc un escriptor, o qui vulgui ser-ne hauria de tenir la disciplina d’escriure 2000 paraules diàries, cada dia de l’any, explica que sol llevar-se a les 6 del matí i escriu fins a les nou. No sé pas si ho heu provat. Jo si, i és una tasca prou dura perquè, tant si et trobes bé com malament, tant se’n fa si estàs inspirat o no. Cal seguir aquesta disciplina tant si com no. 2000 paraules que venen a ser uns 6 folis. Facin la prova. Cada dia 2000 paraules. Tant es val si el que està escrit val o no, si és inspirat o no. És com aprendre qualsevol altre disciplina, si vols córrer 100 metres en 12 segons, cal entrenament i disciplina, sobretot per persones com jo que no corro mai, penso com en Reixac. Córrer és de covards.
Bromes al marge, jo els recomano l’exercici, i no valen excuses com: ara no sé de què parlar, o no estic inspirat. Deixa’t d’excuses de mal pagador. Agafa l’ordinador o la tauleta o el que vulguis i comença a escriure

Read Full Post »

« Newer Posts